Dos sedassos per al futur del PSC

Després de la patacada soferta en les eleccions al Parlament de Catalunya i en les municipals, el PSC s'aboca ara a un congrés que per força ha de ser de regeneració, en el sentit més etimològic i literal de la paraula.

Preparant-se per a aquest escenari, ja s'han fet sentir les veus de diversos corrents o col·lectius interns amb polifonies variades i, com sempre passa amb el Partit dels Socialistes de Catalunya, amb amplis espais d'intersecció entre uns i altres. Si aquesta condició es donés en moments de puixança d'aquest partit es podria considerar positiva en tant que afavoridora de consensos i multiplicadora del seu potencial. Però en el moment actual és més aviat un indicador del risc que la renovació es perdi en els sinuosos meandres dels pactes de no-confrontació, quan la confrontació de diferents models polítics és avui més necessària que mai a dins de la família socialista i ha de passar almenys per dos sedassos.

El primer, el del relleu dels responsables. Es podran matisar o subratllar els resultats electorals, però des del punt de vista de l'estratègia política és indiscutible que l'actual aparell del PSC –en definitiva, qui controla el funcionament del partit i els continguts del seu missatge polític– és tan responsable de l'acció de govern dels darrers vuit anys com del fet que l'electorat hagi rebutjat de forma majoritària renovar-los la confiança en dos fronts tan significatius com el Parlament i els ajuntaments. Per tant, que les persones que ocupen els llocs de més responsabilitat en qualsevol de les actuals estructures del partit parlin de dur-lo a una renovació, o bé és una via tan contradictòria que no té sortida o bé és un simple intent de conservar càrrecs i protagonisme.

El segon sedàs és l'ideològic o programàtic. Més enllà de les propostes basades en el progrés social, econòmic i moral de les persones, el PSC ha de ser conscient que, si vol tenir bones expectatives polítiques –és a dir, disputar el lideratge de la representativitat dels ciutadans de Catalunya– ha de servir qui representa i no qui li cedeix la franquícia de marca. Com es pot convèncer ningú quan no es disposa de la seguretat i la sobirania del criteri propi?