Sobrava l'amenaça

En l'inici del mandat d'Agustí Montal fill, el nou president del Barça es va trobar dos fets que, ben gestionats, li van atorgar un valor afegit entre els barcelonistes. Primer va ser el famós penal no assenyalat de Guruceta, a partir del qual el nou mandatari i la seva junta van articular una acció de pressió contra la Federació Espanyola de Futbol que va obligar a fer mobilitzacions polítiques i tot. El segon, potser el més genuí i sensacional, la denúncia dels oriünds, escàndol que es coneix per aquells futbolistes americans que demostrant (amb trampes) descendència espanyola podien jugar en la lliga sense ocupar plaça d'estranger. El Barça va voler fer un parell de fitxatges pel curs legal, però l'Espanyola li ho va impedir, fins que Montal va encarregar un estudi a l'advocat i polític Miguel Roca. Aquest, en un document, va demostrar tota la trama. L'Espanyola, un cop més, va abaixar el cap i, poc després, fins i tot va obrir les portes als estrangers. El primer a entrar va ser Johan Cruyff. El Barça, llavors, es trobava en una posició d'inferioritat i desavantatge, ara impensable, davant un poder centralista que collava i ofegava.

Ara el Barça es troba al cim, i es pot permetre el luxe de mirar per sobre de l'espatlla els seus rivals. No ho fa perquè és cavaller i el seu tarannà el fa ser d'una altra manera, molt més respectuós. Però ho podria fer. De fet, li he trobat a faltar aquest posat en els darrers dies, amb un punt de supèrbia, amb aquell to dels que es creuen realment superiors.

En canvi, els fantasmes del passat, de l'equip petit, de vegades amb complex d'inferioritat, potser han tornat a través d'un comunicat institucional del Barça per renyar el Madrid per les seves malifetes i fins i tot amenaçar-lo.

La grandesa del Barça és tan immensa, que un comunicat com el que va llegir l'altre dia el president Rosell empetiteix l'entitat.

Jo no dic que alguns, molts socis, hagin aplaudit aquesta posició del Barça i de la seva junta directiva. Em refereixo a fer les coses quan toca i amb la força que cal. Ara, mesos després dels atropellaments del Madrid, queda com un gest covard i gens natural, anar a queixar-se, amenaçar i recuperar un passat que genera mal de cap.

Si el Barça té una cosa clara, ha de pensar en l'entitat i fer-s'hi amb determinació, i sempre des de l'altura on es troba. En cas contrari, no cal fer aquest paper tan galdós, que de la mateixa manera que entusiasma una part del club, també n'avergonyeix una altra.