Temes de diners

Cada dia tinc més clar que el mari­datge entre eco­no­mia i política és una fal·làcia des­ti­nada a enga­nyar els ali­ens (que som la majo­ria). Exem­ples, a cabas­sos. Chris­tine Lagarde assu­meix la direcció del Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal i el pri­mer que es triba és un aug­ment de sou de l'11%.

La minis­tra Leire Pajín se'n va de vacan­ces a un petit paradís medi­ter­rani en un lloc reser­vat només per a fun­ci­o­na­ris de sani­tat (500 euros per 15 dies, que cal­dria veure també si real­ment s'han pagat i qui els ha pagat), men­tre la resta de mor­tals han de reme­nar les ofer­tes de les agències de viatge que, un cop suma­des les taxes, els extres i altres her­bes, qual­se­vol cosa, tot menys ofer­tes. La cúpula direc­tiva de la SGAE des­vi­ava (pre­sump­ta­ment, com s'ha de dir) mili­ons a gra­pats a base d'entra­mats d'empre­ses paral·leles, i els res­pon­sa­bles poden sor­tir al car­rer a base de pagar una fiança amb els diners que (pre­sump­ta­ment) han robat i que, ben segur, ningú no els obli­garà a tor­nar perquè deuen estar posats a nom de parents i família tota.

El senyor Millet viu còmoda­ment a casa seva sense gai­res pro­ble­mes i, de moment, no li ha pas­sat res. El pre­si­dent Zapa­tero assis­teix a una cimera de luxe per deba­tre la fam del món on, en un gran con­tra­sen­tit, es deuen gas­tar en segu­re­tat, viat­ges, hotels i àpats una quan­ti­tat de diners que ani­rien d'allò més bé per solu­ci­o­nar una part, encara que fos petita, del pro­blema. Es deci­deix pro­hi­bir els toros i, com a mesura deri­vada, cal indem­nit­zar els dam­ni­fi­cats amb un bon gra­pat de mili­ons. No he anat mai als toros i ja sé que els anti­tau­rins em mos­se­ga­ran la jugu­lar, però no em sem­bla cor­recte que en un con­text de reta­lla­des s'hagin de gas­tar diners en un tema que, diguin el que diguin, no és pri­o­ri­tari.

Reta­lla­des de sous als tre­ba­lla­dors men­tre els direc­tius con­ti­nuen embut­xa­cant-se retri­bu­ci­ons escan­da­lo­ses. En defi­ni­tiva, tinc la sen­sació que si es vol posar fi a la crisi, cal­dria anar al clàssic compte de la vella: dos més dos, qua­tre; estal­viar, no gas­tar gaire i, sobre­tot, no fotre mà a la caixa, una tasca que cap polític està dis­po­sat a fer, ja que impli­ca­ria per­dre bona part dels bene­fi­cis d'aquesta pro­fessió sense crisi i cada cop més cobe­jada.