Formar demòcrates

“La majoria de nosaltres no triaríem viure en un país pròsper que hagués deixat de ser democràtic”. Així de contundent es mostra Martha C. Nussbaum, considerada la filòsofa més important dels últims temps als Estats Units, en el llibre Sense ànim de lucre. Per què la democràcia necessita les humanitats (Arcàdia, 2011). Nussbaum, que segueix el solc de la tradició política liberal, s'ha servit críticament de la perspectiva del gran filòsof nord-americà John Rawls (1921-2002) per avançar cap a la formulació d'una teoria de la justícia global. Aquesta professora, ara a la Universitat de Chicago, sosté que per a la vida de cada persona hi ha formes de vulnerabilitat humana que són bones (per exemple: l'amor, l'amistat o la carrera professional), perquè eduquen i ens fan créixer, i n'hi ha d'altres que són dolentes i que cal eliminar, com ara la violència, la fam, l'arbitrarietat, la discriminació i tantes altres que enfronten les persones i divideixen les societats.

Aquesta perspectiva és molt similar a la que podia defensar Rawls, però l'originalitat de Nussbaum és aquesta seva insistència en la idea de la vulnerabilitat, cosa que l'empeny a reflexionar sobre com els governs poden estimular les oportunitats humanes. I insisteix que quan les societats nacionals discuteixen sobre desenvolupament i qualitat de vida, alhora haurien de plantejar-se la sempre difícil pregunta normativa sobre què és el bé i com incrementar el bé personal sense transgredir les normes pactades entre tots, que esdevé contracte. O almenys així caldria que fossin observades per tothom.

El llibre de Nussbaum és, de fet, una bona reflexió sobre l'educació. Cada vegada és més evident que avui necessitem les humanitats perquè encara ens cal fomentar la capacitat de respecte mutu, de comprensió i de compassió, però també és evident que en alguna cosa s'ha fallat, atès que la qualitat democràtica d'algunes societats ha minvat molt. Com ja advertien els filòsofs clàssics, perquè la democràcia sobrevisqui cal capacitar les persones per qüestionar i examinar els arguments propis per deixar espai a les opinions dels altres. I les humanitats haurien d'ajudar-nos a saber debatre plegats per crear una cultura pública basada en el respecte més que no pas en l'autoritat o en la tradició. Com diu Nussbaum, en les democràcies modernes hi ha molta retòrica i molta intransigència. El problema és que molts dels profetes de la nova democràcia són més intransigents que els intransigents que diuen combatre. Aquesta és la paradoxa de la postmodernitat. Si volem parlar de democràcia ens cal una ciutadania amb criteri, evidentment. Una ciutadania que fugi del totalitarisme, de les imposicions i del dogmatisme. L'atac a la democràcia és greu tant si prové dels governs i de les grans corporacions que menyspreen el principi de justícia basat en el contracte i la vulnerabilitat com si s'estén entre els difusors de les wikirevolucions amb institut de recerca inclòs. D'exemples en tenim a cabassos. I l'últim cas és la deriva del moviment 15-M, dominat pels extremistes de sempre, que qüestionen la democràcia (que ells anomenen formal) amb arguments que fan feredat. Per això és urgent debatre sobre les humanitats, sobre el paper que han de tenir per educar la capacitat d'empatia i d'entendre l'experiència dels que són diferents de nosaltres. Aquesta és l'única manera de forjar demòcrates. Assumir la perspectiva de l'altre no és fàcil, però es pot educar. Què fan les humanitats per assolir aquest objectiu? Segons Nussbaum ens empenyen a ocupar posicions diferents de les pròpies. Quan llegim una novel·la o un poema, eduquem l'empatia. Ens posem en la pell de l'altre per entendre no tan sols el que llegim sinó el rerefons, el pòsit cultural i social, que batega realment en aquella novel·la o en qualsevol altra forma de transmissió del coneixement. Les humanitats haurien de poder servir per garantir la democràcia. La qüestió a dilucidar és, insisteixo, si les humanitats que s'ensenyen en el sistema universitari català serveixen o no per formar demòcrates.

He pogut constatar personalment la doble moral en relació amb les humanitats. Estic segur que molta altra gent també ha constatat la contradicció entre la retòrica humanista de certes empreses i les pràctiques més salvatges en la contractació i el tracte dels treballadors. Les grans paraules amaguen, per exemple, les discriminacions salarials de gènere de sempre –i això ho he vist i patit en ONG i en universitats privades on he treballat– o bé les intransigències més salvatges respecte a les opinions dels altres. Té raó Nussbaum quan assegura que sense una ciutadania independent no es pot parlar de democràcia sinó d'alguna forma de totalitarisme. Però caldria afegir-hi que una ciutadania hipòcrita també és un perill per a la democràcia.

Molts dels que avui s'omplen la boca amb la reivindicació de més democràcia amb la mateixa grandiloqüència dels venedors de bíblies, a la pràctica, en la vida quotidiana, actuen com a antidemòcrates arbitraris. Perden la perspectiva del bé i la dilueixen en una colla d'eslògans enganyosos per redimir la mala consciència. És com aquell que predica tenir la ment oberta i, en canvi, actua amb una mentalitat tancada, estreta, miserable, bufa i arrogant simplement perquè pot fer ús del poder encara que en fer-ho traspassi el límits de l'ètica. Ens cal formar demòcrates, certament. I ens cal pensar de quina manera ho hem de fer. El llibre de Nussbaum ens hi ajuda.