Camps, corrupció i mitjans de comunicació
Finalment, el dimecres 20 de juliol es desfeia la incògnita. Francisco Camps, després de reiterar un cop més la seva innocència en el cas dels vestits regalats per la trama Gürtel –suborn passiu impropi–, dimitia de la presidència de la Generalitat i de la direcció del PP valencià. Mariano Rajoy l'havia advertit que declarar-se innocent i anar a judici era una mala solució, però que declarar-se culpable i pagar la sanció era encara molt pitjor ja que comprometia la campanya electoral del PP, sobretot si aquesta s'avançava i coincidia amb el judici. A més, les reticències de Ricardo Costa a admetre la culpabilitat, la qual cosa comprometia la seva defensa en els altres casos que té pendents relacionats també amb el finançament il·legal del PP, ho feia encara més desaconsellable. Així, doncs, en cas d'eleccions a la tardor, Rajoy podrà mantenir que cap dels imputats no té responsabilitats de govern o de partit i que, en tot cas, Camps, tot i declarar-se innocent, va dimitir en confirmar-se la imputació.
Però hi ha dues qüestions gens marginals que afecten la credibilitat democràtica. D'una banda, abans de la dimissió de Camps el PP defensava que les imputacions eren una maniobra de desgast del PSOE –com si no fossin els jutges els que tenen l'última paraula– i que, en tot cas, el suport electoral obtingut per Camps en les passades eleccions deixava sense efecte les imputacions. En altres paraules, la divisió de poders característica de l'estat de dret quedava subordinada al veredicte de les urnes. Una volta més en l'estratègia del tot s'hi val per arribar al poder, encara que això suposi bandejar les lleis o substituir-les pel pes dels vots.
D'altra banda, ¿com pot ser que la població voti massivament dirigents polítics sota sospita de corrupció? ¿Per què els partits polítics accepten en les seves llistes sospitosos o imputats per corrupció? ¿Per què la corrupció no té conseqüències electorals? Les respostes no són fàcils, o potser sí. S'oblida massa sovint que la corrupció té sempre una estructura piramidal. En el vèrtex se situen els grans corruptes directament relacionats amb el poder polític, quan no són part d'aquest. Però, a mesura que hom s'apropa a la base, comprova que en aquesta se situen tots aquells que es beneficien de les possibilitats de feina que genera la corrupció, sobretot en la construcció. En suma, en moments d'expansió la corrupció genera un vot captiu. Caldrà veure si té els mateixos efectes en moments de crisi econòmica i de forta sensibilitat social. València semblava demostrar que no. Veurem que succeeix en les pròximes eleccions.
Per últim, també cal analitzar el paper dels mitjans de comunicació. La tendència dels darrers anys és prioritzar l'audiència o la difusió en detriment de la informació. Així, la banalització, els programes escombraria, el periodisme groc (on el grup Murdoch ha trencat tots els límits), la amoralitat i la manca d'ètica i de valors són les característiques predominants en el mercat de la comunicació. Amb algunes notables i lloables excepcions, fins i tot els informatius s'han rendit a l'audiència, només cal veure els titulars dels mitjans. I, és clar, en aquest garbuix de programes i notícies abocats a la banalitat i la destrucció de personatges prèviament encimbellats, la corrupció apareix com un tema menor, sense un marc de valors que permeti contextualitzar-la.
En suma, mala peça al teler, aquesta combinació del tot s'hi val, de legitimar la corrupció amb el suport electoral, de menysprear les lleis, les institucions i els valors democràtics. Un parany de difícil sortida sense una aposta clara i contundent de polítics, ciutadans i mitjans de comunicació per posar fi a un desgavell que amenaça les essències mateixes de la democràcia.
