Un líder per la llibertat
Malgrat que la Molt Honorable Núria de Gispert ho intenti amagar, Barrera era un insubornable defensor de l'Estat propi
Aquesta Constitució Espanyola que avui es vol reformar en un nou atac a l'autogovern i que la majoria de la classe política catalana acabarà empassant-se ja no fou votada el 1978 pel diputat al Congrés Heribert Barrera ben conscient aleshores que només un gest sobiranista de ruptura impediria l'evaporació del país. La seva clarividència ha trigat més de trenta anys a ser percebuda per un sector majoritari de la societat catalana però, malauradament, l'estament polític continua blindant-se en la perpetuació del sistema autonòmic i el Molt Honorable Senyor Heribert Barrera ens ha deixat sense poder veure la terra lliure.
Pesa, doncs, sobre els que restem, l'enorme responsabilitat de preservar el seu llegat i la urgència de dur a terme el procés que culmini els objectius polítics que Barrera representava així com el de moltes persones de la seva generació que, en paraules de Quim Torra, ens van salvar l'ànima. No oblidem tampoc que alguns d'aquests herois, com el mateix Barrera, ens van salvar defensant Catalunya al camp de batalla, cosa que hauria de fer caure la cara de vergonya als que des de la primera línia política actual, i en un escenari de confortabilitat democràtica que no exigeix sacrificis tan alts, s'arronsen davant les agressions a la dignitat nacional o, cosa pitjor, les entomen a canvi de mantenir la seva quota de poder.
Profunda desolació, doncs, no sols per la pèrdua d'un gegant que als seus 94 anys encara era un referent indiscutible de la lluita per la independència, sinó pel paisatge fúnebre de confusió, mediocritat, covardia i cinisme que podreix bona part de la casta política i en el qual sembla difícil materialitzar els gestos de grandesa que Barrera i molts d'altres anhelem. Un dol que es barreja amb ràbia i indignació quan assistim a alguns dels comentaris sobre Barrera dels dirigents polítics i contrastem la seva retòrica, primer, amb la consideració que els va merèixer Barrera en vida i, segon, amb l'actuació d'aquests dirigents actuals en el moment crític que el país està vivint.
Un dels capítols més infames que caldria tenir present és imputable a Convergència i Unió quan el tot just estrenat nou govern de Barcelona, en connivència amb el dimissionari consistori del PSC, va condemnar Barrera a fer el seu darrer míting en un furgó a la manifestació independentista del passat 9 de juliol. Es veu que amb els èxits electorals recents i amb el control de les principals institucions del país cal rebaixar la presència pública del missatge independentista no sigui que rebenti el model autonòmic que alimenta CiU en el poder encara que això sigui a costa d'humiliar un expresident del Parlament i els altres venerables oradors que l'acompanyaven. Suposo que no era gaire còmode per a les noves autoritats convergents un discurs com el de Barrera, en el qual declarava: “Deixem-nos d'eufemismes, no val la pena parlar més del dret a decidir. Tots sabem que mentre siguem a l'Estat espanyol els únics que decidiran seran sempre ells. Nosaltres no decidirem mai res i decidiran sempre en contra nostra.” Perquè, malgrat que la Molt Honorable Núria de Gispert ho intenti amagar, Barrera era un insubornable defensor de l'Estat propi, una persona que en el citat míting reclamava una força independentista que es presentés a les properes eleccions a les Corts per “boicotejar Espanya”, ben lluny, doncs, del col·laboracionisme que professen figures com el president d'Unió Democràtica, Josep Antoni Duran i Lleida, que, per si algú no ho recorda, CiU presenta de cap de cartell a la propera contesa electoral.
Però en l'altra banda de l'espectre polític també s'han detectat algunes d'aquestes reaccions miserables com la que signa Jaume Bosch, d'ICV, que retreu a Heribert Barrera que l'ERC de l'any 1980 optés per estintolar una majoria de CiU al Parlament i erigís Jordi Pujol president de la Generalitat en comptes de propiciar, com diu Bosch, una “majoria d'esquerres”. Després de l'experiència desnacionalitzadora, sobretot del segon tripartit presidit per José Montilla, cal agrair que Barrera decidís a favor d'una alternativa de reconstrucció nacional el 1980 malgrat l'enorme cost polític que això va significar per a ERC i per a ell personalment.
Pactar amb apòstols de l'assimilacionisme espanyol com el PSC hauria accelerat unes dècades el procés de desintegració que ara vivim i al qual ha contribuït de manera entusiasta la direcció en funcions d'ERC, partit que, per cert, ha menystingut durant les darreres dècades el referent de Barrera, tot i que ara, aquests defensors acèrrims dels pactes amb les esquerres espanyoles, també s'omplin la boca de les seves virtuts.
En qualsevol cas, i davant d'aquest panorama, el que sembla imprescindible si es volen tirar endavant les aspiracions d'emancipació nacional és que els líders emergents del sobiranisme s'inspirin en actituds com les d'Heribert Barrera per desenvolupar la seva acció pública. Per començar cal tenir el model de Barrera sempre present en la defensa de dos valors que rarament s'evoquen en el debat polític català i que, quan es fa, és per ésser banalitzats: el del patriotisme i el de la llibertat. I per acabar, cal estimular tot el seguit de qualitats que il·luminen la trajectòria de l'expresident del Parlament pel qual alguns el recordarem sempre i que només que es trobessin en una petita fracció dels dirigents actuals potser les coses anirien per una altra banda: honestedat, educació, saviesa, potència intel·lectual, valentia, fermesa, discreció, compromís, generositat, humilitat i, en definitiva, noblesa. Una gran pèrdua.
