Ha saltat el precinte constitucional
El PSOE i el PP no han trencat cap consens constitucional, com afirma Josep Antoni Duran Lleida, perquè el sosteniment de la carta magna espanyola ja no es basa des de fa temps en cap consens sinó en la pinça del bipartidisme i en la passivitat o la resignació de la resta de formacions, inclosa la seva. Ara bé, el que sí que han trencat és el precinte que amb tanta escrupolositat servaven: com podran defensar a partir d'ara que la Constitució és intocable per fer-hi canvis d'una certa transcendència –la monarquia, el dret a l'autodeterminació, la divisió territorial...– si la modifiquen per introduir-hi una qüestió menor perfectament resoluble mitjançant una llei i a més a més ho fan sostraient el debat parlamentari? Un dels principals arguments és que fixar els límits de l'endeutament de les administracions a través del marc constitucional és una garantia estabilitzadora indiscutible per a aquest ens estrany que ens vigila i ens sotmet a electroxocs i que s'anomena mercat financer. Es veu que aquest mercat desconfia de les lleis sotmeses a la quotidianitat legislativa dels parlaments que fa que les lleis es formulin lentament i que les que avui són vigents demà es deroguin o es modifiquin. I que desconfia sobretot de països on no hi ha capteniment possible quan es tracta de cabals ni manera de fer cicatritzar les mans foradades, suspicàcia aquesta potser prou fonamentada a la vista dels fets precedents. Però si no es pot tenir fe en la democràcia –les lleis aprovades o modificades parlamentàriament en són una de les màximes expressions–, en què en tindrem? Per això el camí a seguir era un altre, com una altra era la fórmula a adoptar: una llei discutida i aprovada en seu parlamentària, amb el debat i el consens necessaris i amb un límit d'endeutament proporcional als recursos específics de cada unitat d'administració. En comptes d'això es proposa un patró únic per a cada nivell d'administració de manera que es permetrà l'endeutament preponderant de l'Estat, que les autonomies amb menys recursos s'endeutin com les que en tenen més, que aquestes vegin escanyat el seu creixement i, sobretot, que els ajuntaments segueixin sense tenir un sistema de finançament que els eviti d'abocar-se a la caritat o al filibusterisme.
