Merkel pren les regnes

Estem davant la construcció d'un nou ordre polític europeu. La cimera del G20 de la setmana passada a Canes va deixar entreveure en quina direcció s'encamina el futur de la zona euro. No només per la inèdita duresa amb què l'eix francoalemany va castigar públicament els governs de Grècia i Itàlia. Sinó, també, perquè la resta d'economies del planeta van castigar
París i Berlín en no voler acudir al rescat de la vella Europa. Ni Pequín ni Moscou
ni Londres creuen que sigui en el seu
interès comprar bons d'una eurozona que ha perdut tota credibilitat. I, encara menys, no pensen participar en el Fons d'Estabilitat Financera a canvi de res.
Els països emergents, si han de posar diners sobre la taula, ho volen fer a través del Fons Monetari Internacional i corregint-ne així els equilibris interns d'aquesta institució encara avui dirigida sobretot pels països occidentals. Així doncs, Merkel i Sarkozy van marxar de Canes amb les mans buides i això vol dir que el preu de la crisi del deute de la zona euro l'hauran de pagar únicament els contribuents francesos i alemanys. I aquí és on els dos líders europeus han arribat al
fons de la qüestió: si són ells els que paguen, són ells els que manen. Aquest és
el nou marc polític en què ens movem. Si els alemanys i els francesos han de gratar-se les butxaques, almenys hauran de tenir l'autoritat de decidir. I això és el
que estan fet: amb les mesures d'austeritat obligades als països perifèrics, ja han perdut les eleccions els socialistes José Sócrates a Portugal i Rodríguez Zapatero a Espanya. En el cas de Grècia i Itàlia, el sacrifici ha de ser encara més aparent. Els caps de Papandreu i Berlusconi servits en safata de plata són el paradigma dels nous temps: s'ha acabat la frivolitat i els enganys en els comptes. I s'ha acabat també la sobirania nacional dels països perifèrics. Qui paga, mana.

El nou contracte europeu exigeix als països que queden al redós d'Alemanya obediència absoluta als diktats de Berlín. França és el soci minoritari del Directori Europeu i manté el dret de convocar les rodes de premsa per donar la sensació d'òrgan col·legiat. Però és Angela Merkel –amb un horitzó electoral d'un any i mig sense eleccions regionals que la distreguin del seu objectiu– qui ha pres la direcció efectiva de l'empresa i no té intenció de cedir. Canvi de pas en la marxa prussiana. Acceleració de les mesures punitives per saldar el dèficit en el mínim temps possible. Després de les distraccions dels últims mesos i dels intents fallits de buscar dreceres (les més agosarades passaven per Pequín), la decisió està presa. Berlín pren el comandament de la situació. I com que en els anys que fa que estem a l'euro no hem sabut bastir un edifici polític capaç de representar els 17 països membres de forma efectiva, al final és el germà gran qui pren el llibre de comptes i comença a posar ordre. Ho fa a desgana; sobretot per raons històriques, però també perquè durant els anys de desordre comptable a Alemanya ja li ha anat bé. És qui més s'ha beneficiat de la situació. La seva potència exportadora no seria la mateixa sense l'endeutament dels seus socis europeus que han servit per comprar-li els seus productes. Els fons europeus i els crèdits dels bancs alemanys i francesos ens van inundar de liquiditat. Alguns ens vam creure rics de debò, i fins vam ser capaços d'inflar una bombolla immobiliària que només existia gràcies a la fantasia del sòl barat i el crèdit. Ara, per no caure en el precipici, toca fer cas a qui ens proporciona seguretat i ordre. França està ultimant una fusió dels seus mercat laboral i marc impositiu amb l'alemany. I la resta haurem de competir per ser l'alumne més aplicat de la classe.