CpC i regeneració política
Divendres vinent, Ciutadans pel Canvi celebra la seva XII Convenció. Potser serà l'última. Potser serà el pas previ a la seva autodissolució. Si es confirmés, posaria punt i final a una experiència de compromís civicopolític, de matriu no partidista, nascuda l'any 1999 sota la inspiració de Pasqual Maragall i que va suposar un revulsiu en la manera d'entendre el compromís i la participació activa en la política catalana. El mutis de CpC arribarà en un moment de creixent desafecció de la política per part d'amplis sectors de la ciutadania. La bandera senyera de Ciutadans reivindicant una nova manera de fer política i un major protagonisme de la ciutadania troba avui noves veus i noves formes d'expressar-se. El moviment 15-M n'és una mostra, plena de contradiccions, però que no deixa de ser el crit de denúncia d'una determinada adulteració del sistema democràtic.
Venim d'una jornada electoral. Les urnes han tombat un govern d'esquerres i els ciutadans que han anat a votar han optat pel relleu d'un govern de dretes, confiant que el simple canvi pugui treure el carro del fangar. Probablement, més aviat que tard veuran que la recepta tampoc no la té Rajoy i vindrà una nova i més profunda frustració. I és que el diagnòstic de la salut democràtica de la nostra vella Europa presenta símptomes preocupants. L'experiència de Grècia i Itàlia n'és l'exponent més palpable. Han estat els mercats els que han canviat i imposat els nous governs. Cal dir ben alt i ben fort que la crisi econòmica no ho justifica tot. La resposta tecnocràtica vol demostrar que la dinàmica democràtica és o ha estat incapaç, primer, de gestionar els recursos de l'Estat, i després de neutralitzar els poders fàctics i mediàtics que han anat a pescar en el marasme burocràtic d'una administració pública ineficient i massa sovint corrupta. És versemblant aquesta tesi? I els ciutadans, què hi diuen? Omplen carrers i places contra els governs i contra el sistema, desconfien dels partits polítics que són vistos només com aparells per guanyar eleccions i legitimar l'accés a les esferes polítiques del poder.
La conclusió, tanmateix, no pot ser la desqualificació de la política i dels polítics. Però el que està clar és que no podem esperar que la defensa del sistema democràtic vinguí només de les propostes dels partits. Caldrà articular fòrums i plataformes cíviques de debat transversal per poder formular propostes que donin resposta als reptes d'una societat interdependent. Les noves tecnologies, superant les barreres dels mitjans tradicionals de comunicació, podran aportar aire fresc a aquest nou panorama i els partits hauran de plantejar-se quina és la seva aportació a aquesta regeneració.
Ciutadans pel Canvi, impulsant fa més d'una dècada l'activisme ciutadà i alhora assumint presència en l'esfera institucional, ha omplert una part d'aquest espai. Potser, amb paraules del seu primer president, Josep M. Vallès, cal reconèixer que, com a iniciativa renovadora, només ha pogut fer una part menor del seu camí previst. (Vegeu el seu llibre Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi). Però al costat de la presència institucional i parlamentària, CpC ha alimentat les àgores de debat polític, la comunicació activa entre els centenars d'associats, cursos de formació i campanyes ben diverses lligades sempre a reptes socials i polítics del país. Com a botó de mostra vull esmentar-ne dues de ben significatives: la primera, i potser la més transcendent, va ser la mobilització ciutadana amb recollida de signatures per avalar la presentació d'una ILP (iniciativa legislativa popular) de llei electoral que contempla, entre altres coses, les llistes desbloquejades i la limitació de mandats; i l'altra, la campanya intensa i els debats transversals sobre la via federal com a model d'estat que permeti un encaix Catalunya-Espanya, respectant les legítimes aspiracions d'una Catalunya lliurement federada.
Ciutadans pel Canvi, de matriu maragalliana, és possible que molt aviat decideixi posar punt i final a la seva trajectòria com a organització, però deixa el testimoni, l'experiència i sobretot la llavor de noves iniciatives que podran ser més eficients, més plurals, potser ja amb una visió de marc europeu i que hauran de prendre el relleu per consolidar el protagonisme polític de la ciutadania.
