A la gran, en lloc de la xica

Hi ha qui té innates facilitats per classificar i distribuir responsabilitats a uns i altres, sabent-se posseïdor de la veritat i fent la seva particular lectura de la geografia i la història. Els culpables sempre són els altres i els drets adquirits donen patent per dir les barbaritats més absolutes, segurs que allò que
es defineix com a dretes o esquerres no són línies paral·leles sinó rectes que conflueixen molt abans del que podria esperar-se.

Des del dret que li dóna el títol de baró en el socialisme i president en funcions del Congrés de Diputats, quasi extingides, José Bono ha parlat dels nacionalismes a lo grande, aquells de la unidad de destino en lo universal, propis de qui ha mamat el falangisme des del bressol familiar i s'ha educat en els principis del franquisme, encara que circumstancialment hagi coincidit amb l'estratègia psoecialista. Bono parla del nacionalisme en gran per contraposar-lo al nacionalisme a lo chico, aquell que es defensa des de territoris perifèrics, potser pels que no s'atreveixen a parlar obertament d'independentisme o potser només parlant en clau interna i desacreditar el possible lideratge del propi partit si procedeix de federacions de dubtosa fidelitat centralista. I José Bono és prou clar en la dissecció d'aquests conceptes.

D'una o altra manera, sempre la mateixa cançó. El nacionalisme espanyol ha de ser, per definició, centralista. Els nacionalismes perifèrics són secessionistes i la denominació federalista del PSOE només és un artifici sense contingut. Aquest és el problema: dins el socialisme espanyol hi ha una majoria de nacionalistes espanyolistes radicals que no accepten la realitat plurinacional de l'Estat i que ni tan sols es creuen el principi fundacional federalista del seu partit. Talment, les teòriques dretes i esquerres espanyoles coincideixen a menystenir els drets de les nacions perifèriques i creuen fermament en els drets de conquesta. Així ens va i és difícil mantenir un projecte conjunt quan encara es pensa que hi ha una ciutadania en gran i una altra en petit. Per sort, Bono i els que pensen com Bono contribueixen a obrir els ulls a més d'un i ajuden a alimentar una visió diferent de les relacions entre Castella i Catalunya.