La Menorca que s'obre

Dins dels territoris de parla i cultura catalanes, Menorca és dels indrets amb gent més oberta a tots els horitzons físics i mentals. Ho he constatat un cop més aquesta tardor en els topants de Mongofra Nou, a la costa nord, on hi ha la seu de la Fundació Rubió Tudurí-Andrómaco, antiga finca de Fernando Rubió i Tudurí, farmacèutic, químic i empresari que desplegà vigorosos mecenatges.

Josep Maria Quintana, president de la fundació, i Miquel Àngel Limón, vocal del patronat, són exponents de l'esperit obert i emprenedor que tant s'adiu amb la tradició menorquina. Convocat per ells, vaig participar en un col·loqui sobre periodisme del qual, a proposta de Quintana i de Biel Mesquida, eixí la idea enginyosa d'engegar un diari digital que es diria Mongofra News a la manera anglesa que tant influí en aquella illa, o Mongofra Nius si accepteu l'humor a la manera catalana, proper també a la ironia britànica.

La casa museu que ens acollia harmonitza amb aquesta sensibilitat culta, inquieta i expansiva. Entre les lleixes de la biblioteca destaca una imatge dels germans Fernando i Nicolau Maria Rubió fotografiats l'any 1922 quan eren de cacera per Gàmbia i Senegal. L'experiència cinegètica major dels Rubió, excepcional a la Catalunya de l'època, fou una mostra de la vocació viatgera dels menorquins i de l'esperit irònic de les tradicions intel·lectuals refinades. Nicolau Maria Rubió publicà el 1926 l'obra Caceres a l'Àfrica Tropical amb el propòsit d'ensenyar “a caçar cocodrils” i altres feres, “aspecte negligit –digué– en la cultura catalana”.

Un altre exemple d'aquest tarannà obert al món físic i al mental fou el periodista Sadurní Ximénez, nascut a Maó el 1853, personatge admirat per Josep Pla i sobre el qual ha escrit, a partir de fonts ben documentades, l'erudit Miquel Àngel Limón, expert en menorquins que excel·liren en la crònica de guerra i en la de viatges. Les activitats de la Fundació Rubió projecten ara la perseverança menorquina en aquesta cultura oberta i exploradora.