Pactes

A mesura que passen els dies i les setmanes, sembla que els primers dubtes que exhibia el govern espanyol en qüestions econòmiques no responien a la desorientació inicial ni al fet que la situació amb què es van trobar era molt pitjor de la que s'esperaven, que això també. No: sembla que és una manera de fer, un tarannà. I, evidentment, així no anirem enlloc.

Rajoy es deu resistir a obrir una crisi ministerial tan a l'inici del seu mandat, però no hi ha altre remei si vol endreçar la casa i que, al final, tothom parli amb una sola veu. Els missatges negatius que en les últimes setmanes han estat donant els senyors Sarkozy i Monti no són res davant l'espectacle de ministres del PP i de representants del PP contradient-se i esmenant-se mútuament tot el dia.

Així doncs, la solució passa per dos eixos. El primer, nomenar un vicepresident econòmic, ja que s'ha comprovat que en aquest territori Rajoy no se'n surt. El segon, prendre la iniciativa per a una reedició d'un gran pacte social els empresaris, els sindicats i l'oposició política, catalans i bascos inclosos. És cert que aquí Rajoy ho té molt més difícil, perquè el PSOE intentarà recuperar pistonada sent ell qui lideri la iniciativa. Però aquí veurem si el PSOE té una mica més de sentit d'Estat que el PP quan era a l'oposició i que, reforma constitucional a banda, sempre es va negar a donar suport a les iniciatives anticrisi de Zapatero amb l'esperança de desgastar-lo una mica més i d'arribar abans al poder. Segur que si arriben a saber el panorama amb què es trobarien no haurien collat tant el govern socialista.