Passes enrere, per anar on?

Sovint es diu que hi ha moments en què per poder fer tres pas­ses enda­vant és neces­sari, prèvia­ment, fer dues pas­ses enrere. Segu­ra­ment, ara és un d'ells. Quan es diu això, es pensa que les “dues pas­ses enrere” han de ser­vir per dei­xar llast i per aga­far for­ces per estar en dis­po­sició de fer les “tres pas­ses enda­vant”. Però molt em temo que amb les mesu­res pre­ses pel govern acon­se­gui­rem molt poc d'una cosa i de l'altra. Vagi per enda­vant que estic total­ment d'acord amb l'espe­rit que les guia. El rigor pres­su­pos­tari no agrada a ningú, però és con­dició necessària per abor­dar la situ­ació actual. I apro­fito per dir que tots aquells que defen­sen que és pos­si­ble una política econòmica dife­rent, de tipus expan­siu, hau­rien d'expli­car molt bé què espe­ra­rien acon­se­guir, com es finançaria i a quin cost, perquè els pre­ce­dents més recents, entre ells el famós Plan E, el que van pro­vo­car fou un enorme des­propòsit. En tot cas, estem on estem i, com deia, en les recents reta­lla­des anun­ci­a­des pel govern de Mari­ano Rajoy i en la forma com s'han enfo­cat, hi trobo impor­tants debi­li­tats.

En pri­mer lloc, s'ha de dir que espe­rar fins després de les elec­ci­ons anda­lu­ses ha estat clara­ment un error, perquè ha donat una sen­sació d'opor­tu­nisme molt per­ju­di­cial. En segon lloc, algu­nes de les mesu­res són molt poc creïbles. Reta­llar la des­pesa pública en cer­tes par­ti­des és gai­rebé impos­si­ble, perquè la major part del cost és de per­so­nal i la capa­ci­tat de mani­o­bra del sec­tor públic en aquest àmbit és molt petita. Sem­bla que una reducció de sala­ris, com ja s'ha fet a Cata­lu­nya, seria molt més creïble. En ter­cer lloc, estem donant una clara sen­sació d'impro­vi­sació. És real­ment difícil defen­sar el con­trari, quan deu dies després de pre­sen­tar els pres­su­pos­tos s'anun­cien noves reta­lla­des. I molt em temo que no seran les dar­re­res. En quart lloc, també és una mica alar­mant la manca de model que demos­tren algu­nes mesu­res i la majo­ria d'inver­si­ons. No indu­ei­xen crei­xe­ment empre­sa­rial. Jus­ti­fi­car-ho com una herència no s'aguanta. Les empre­ses adju­di­catàries volen tre­ba­llar i estan dis­po­sa­des a can­viar de pro­jecte. Tot sigui per aten­dre la rao­na­bi­li­tat econòmica i no dei­xar de fac­tu­rar. I per aca­bar amb el que con­si­dero debi­li­tats, algu­nes reta­lla­des són difícil­ment defen­sa­bles si estem par­lant de pre­pa­rar-nos per al futur. En con­cret n'hi ha dues que hipo­te­quen clara­ment el país a mitjà i llarg ter­mini: la for­mació ocu­pa­ci­o­nal i la R+D+I+i. No tinc cap dubte que també calen refor­mes en aquests àmbits, perquè és impor­tant que d'aquest diners se n'obtin­guin ren­di­ments clars, però el cri­teri que ha de guiar aques­tes refor­mes no és el pres­su­pos­tari, sinó el de l'eficiència en l'ús dels recur­sos.

Tot i les debi­li­tats esmen­ta­des, el con­junt de les mesu­res repre­sen­ten una certa pèrdua de llast i això sem­pre és posi­tiu. Ara bé, com s'aju­darà a la reac­ti­vació de l'eco­no­mia? En aquest àmbit és on, des de la Cecot, tro­bem les prin­ci­pals man­can­ces que, pel bé del país i de l'interès gene­ral, volem pen­sar que seran temes que s'ani­ran abor­dant pròxima­ment. Per acom­pa­nyar el crei­xe­ment econòmic m'agra­da­ria fer l'esforç de con­cre­tar-ne algu­nes d'impor­tants i que, des del nos­tre punt de vista, han d'anar molt enfo­ca­des a les pimes. Bàsica­ment són tres: la pri­mera és la cre­ació de nous models de rela­ci­ons pro­fes­si­o­nals-labo­rals i que ha de pas­sar per avançar en la reforma labo­ral (model austríac), la segona és l'estímul de la figura de l'auto­em­pre­ne­dor, que regu­la­ritza acti­vi­tat econòmica micro­em­pre­sa­rial, i la ter­cera és la vin­cu­lació directa dels ajuts públics a la banca al fet que aquesta cana­litzi més crèdit a empre­ses i par­ti­cu­lars. Sense mesu­res d'estímul, només farem pas­ses enrere.