Arquitectures

Fa dues setmanes tenia l'honor de participar en la inauguració de la nova biblioteca pública del Papiol, que portarà per nom Valentí Almirall. De totes aquestes inauguracions, amb cinta o sense cinta i amb cava o sense cava, la del Papiol va ser la que més se m'associava a allò que podríem anomenar les arquitectures del catalanisme, és a dir, de com la nostra voluntat de construcció nacional es manifesta en els edificis, equipaments o patrimonis monumentals del país. En el cas de les biblioteques no es tracta només d'una modernització i actualització de la idea impulsada ara fa 100 anys per Prat de la Riba i els seus: es tracta d'unes concepcions arquitectòniques que, mantenint la centralitat del llibre i la lectura, obren el ventall cap a la informació, la participació i la cooperació creativa.

La intenció que compartim no és només la de fer llegir, sinó també la de fer escriure (per entendre'ns): promoure la veritable dinamització cultural dels municipis. Ser tan noucentistes (il·lustradors i eficients) com modernistes (atrevits i creatius). D'això en tindran notícia tots vostès ben aviat, amb el nou pla de biblioteques que es prepara, però no pretenia parlar-ne ara. El que de debò em va fer pensar va ser quan, a banda del gran equipament bibliotecari, l'alcalde del Papiol em va comentar la seva intenció de fer un museu del catalanisme.

No sé si se'n sortirà, el Papiol, de fer aquest museu en els temps que corren: confio que pugui ser, amb l'ajut de tots. I és lògic que això succeeixi en el municipi del “no-baró” del castell que (entre d'altres coses) va escriure Lo catalanisme, va fundar el diari El Estado Catalán i va deixar clar en les dues primeres edicions del Congrés Catalanista que calia abandonar els partits d'obediència estatal. I malgrat tot això, hom podria pensar si el catalanisme contemporani es pot explicar sense necessitat d'un museu, sinó simplement amb un determinat recorregut pel país: pel nomenclàtor dels carrers de Barcelona, ideat per Víctor Balaguer; per totes les arquitectures modernistes, testimonis de la nostra voluntat de fer un moviment artístic tan avantguardista com genuí (el Museu del Modernisme Català, al carrer Balmes, ho explica de forma clara); per les escultures noucentistes de Clarà a la plaça Catalunya; pels palaus de l'Exposició Universal, evidentment (malgrat que el mateix Almirall s'hi oposés), pel bellíssim patrimoni arquitectònic industrial, tèxtil o surer; pels hospitals i maternitats, per les col·leccions Cambó, pels ateneus, pels edificis de les diputacions, pel Parlament, pel camp del Barça... I evidentment algun dia la llista es complementarà amb elements físics més recents com l'eix transversal, TV3, l'Institut de Seguretat Pública de Mollet, el Palau Sant Jordi, el MNAC, el TNC... I cal dir que de forma molt destacada, com a línia contínua de tot un segle i com a element uniforme de cohesió territorial i cultural, sempre tindran un paper especial les nostres biblioteques.

No es tracta de caure en un animisme exagerat (recordin aquella dona que es va casar amb la torre Eiffel), però darrere de tots aquests edificis i objectes hi ha una ànima i un caràcter perfectament identificables: una motivació o una ambició més o menys uniforme i que passa per allò que fa 100 anys ja es projectava. Fa 100 anys que alguns van decidir que podem ser grans. Doncs bé: si hem fet pedres amb ànima, ara en aquests temps segurament haurem de correspondre-hi. I tenir l'ànima de pedra.