Opinió

La intervenció és el pacte fiscal

Si al final s'arriba a l'atzucac de la fallida
de la Generalitat
i de l'escapçament de l'autogovern, Mas
i el seu partit seran
els primers responsables d'aquesta situació

L'autoengany al qual se sotmet el govern de Mas i la majoria de l'estament polític català passa per afirmar que el govern espanyol no gosarà intervenir la Generalitat si es rebassen els límits del dèficit i del deute públic. Però el desnonament de l'autogovern és un dels objectius primordials del Partit Popular, s'ha dotat dels instruments per fer-ho (la llei orgànica de l'equilibri pressupostari) i, el més dramàtic, és que els grups parlamentaris de CiU al Congrés i al Senat han votat a favor de la norma que obre la porta a la destrucció de la Generalitat.

En el millor dels casos podem pensar que l'actitud de Mas respecte a aquesta maniobra és fruit de la candidesa, reveladora d'una impotència i d'un desconeixement de l'adversari polític que mereixen una censura enèrgica; en el pitjor dels casos podem sospitar fins i tot complicitat i mala fe: admetre el desmantellament de les estructures públiques a canvi d'afavorir els grups de poder privats i assegurar així l'enriquiment de determinades elits catalanes que no qüestionen el marc polític espanyol.

En qualsevol dels escenaris esmentats, la realitat és que, sigui per ingenuïtat o sigui per traïdoria, Mas i CiU es mostren incapaços de defensar els interessos de Catalunya. Per això no és estrany manifestar un radical escepticisme respecte les suposades ínfules convergents d'avançar en termes de sobirania: com pensen impulsar un gest de ruptura si voten a favor de l'eina que permet la imposició de l'ordre constitucional espanyol? Un procés d'emancipació nacional en algun moment requerirà d'un acte de desobediència encoratjat des de les institucions catalanes però, en primer lloc, cal recordar que fins ara mai –repeteixo, mai– des de Convergència i Unió s'ha plantejat una voluntat de trencament amb la legalitat espanyola (sempre s'ha acabat acceptant el sistema i fins i tot, com hem vist en el cas de la llei de l'equilibri pressupostari, donant-li suport activament). En segon lloc, si, com assenyalen molts indicis, es consuma la intervenció, quin salt endavant contra l'agressió espanyola es pot projectar si ja no tens ni govern ni institucions per atiar-lo? La resposta que ha insinuat Mas encara provoca més inquietud: convocar eleccions. Què importarà l'apel·lació a la voluntat popular si no tens un govern amb prou poders per fer efectiva aquesta voluntat? La realitat serà que, per inèpcia o deliberadament, si al final s'arriba a l'atzucac de la fallida de la Generalitat i de l'escapçament de l'autogovern, Mas i el seu partit seran els primers responsables d'aquesta situació: hauran permès la continuïtat de l'espoliació fiscal sense oposar-hi cap mesura efectiva per manca de valentia, un drenatge de recursos que haurà habilitat el govern espanyol del PP a assestar el cop de gràcia.

Espero que el lector em perdoni la vanitat de deixar constància d'aquests vaticinis perquè, almenys, quan es precipiti la catàstrofe, resti el consol personal d'haver encertat les previsions. Però sobretot m'interessa que quedi clar quin és l'horitzó més probable per impedir que des de l'àmbit convergent es presenti un altre subterfugi per continuar confonent aquells sectors que encara creuen que Mas liderarà un canvi de coordenades favorable a l'Estat propi. No ho farà.

En les pàgines d'aquest diari ja vaig avançar al desembre la possibilitat d'activació del mecanisme de l'execució forçosa de l'article 155 de la Constitució per obligar la Generalitat al compliment de la reducció del dèficit i que el govern català sigui substituït per les instruccions dictades per Madrid. Recordo que aquest instrument és precisament el que es troba recollit a la llei de l'equilibri pressupostari que fa uns dies es va aprovar al Senat, una mena d'execució forçosa financera que desenvolupa els mandats de la reforma constitucional esdevinguda l'estiu de 2011. Els pressupostos de la Generalitat aprovats per al 2012 són del tot irreals i aboquen amb seguretat a una desviació dels objectius del dèficit públic, en part perquè hi són comptabilitzades partides que l'Estat espanyol deu a la Generalitat i que no pagarà. En un altre sentit, la manca de liquiditat de la Generalitat és tan asfixiant que ha hagut d'arribar a acords lleonins al Consell de Política Fiscal i Financera per demanar una línia de crèdit estatal que pagui serveis i proveïdors amb factures pendents. Només cal un altre col·lapse financer, com el que es va estar a punt de produir el passat Nadal amb el pagament de les nòmines dels funcionaris, perquè el govern espanyol impulsi els requeriments que permeten enfilar la intervenció.

És en aquesta tessitura que Mas, malgrat tots els desvaris absurds sobre el pacte fiscal i els camins cap a Ítaca, es pot veure en l'obligació de dissoldre el Parlament i convocar eleccions amb l'única bandera de presentar-se com el defensor de l'autonomia. Tenint en compte la capacitat infinita convergent d'entabanar el poble de Catalunya, és probable que s'apel·li a una mena de vot gairebé tribal, de defensa bàsica de les institucions sorgides de la Transició, el Mas sobiranista anirà així a una convocatòria electoral aferrat més que mai a les engrunes de l'autonomisme, però, que ningú no s'enganyi, quedarà ben clar que la seva manca d'iniciativa i la seva incapacitat per exercir una acció independentista ferma hauran estat els principals agents del desastre. Esperem que en el proper cicle s'acabin les falsedats i l'elector, després de concloure que el pacte fiscal era la intervenció, aposti per un canvi sense pal·liatius.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.