Austeritat i/o creixement
Quins resultats espera el poder financer de les mesures pressupostàries
que preconitza i que imposa, si les retallades que comporten, i que admeto que poden ser necessàries, exasperen
els ciutadans que les han de patir?
Estem patint en grau superlatiu els efectes de les mesures d'austeritat amb què es pretén lluitar contra la crisi, la conveniència de les quals comença a ser qüestionada. No només per la ciutadania. Recentment la directora general del Fons Monetari Internacional ha fet una crida instant a un creixement més fort i durable. Pensa que l'economia mundial avui té necessitat d'un creixement millor. Per aconseguir-ho –diu– els governs han d'escollir el dosatge apropiat de polítiques. Una mala elecció tindria desastroses conseqüències. Podríem perdre un decenni de creixement i una generació de joves i desaprofitaríem l'ocasió de retornar l'economia mundial a l'equilibri, La dicotomia austeritat-creixement està en el nucli del debat. En la seva al·locució fa una crida a una més gran cooperació en diversos dominis, com reequilibrar l'economia mundial, la reforma del sector financer i el dispositiu mundial de protecció financera.
En demanar la reforMA del sector financer i el dispositiu mundial de protecció financera, se'n conclou que allò que tampoc no ha funcionat ha estat precisament el poder financer, el qual acumula una part considerable de responsabilitat en una crisi que, tots ens n'adonem, posa en perill la democràcia.
Quins resultats espera el poder financer de les mesures pressupostàries que preconitza i que imposa, si les retallades que comporten, i que admeto que poden ser necessàries, exasperen els ciutadans que les han de patir? Només cal fixar-nos com en les darreres eleccions celebrades en diversos països, són els governs qui n'han sortit derrotats. Els poders financers, en la seva pròpia esfera d'actuació, no mereixen cap confiança. La tecnocràcia no garanteix ni la bona administració ni la veritat. Bankia n'és una demostració.
La ciutadania té por, hem d'admetre que justificada, de perdre la qualitat de vida aconseguida després de la Segona Guerra Mundial. Finalitzada la guerra, el món es va dividir en dos blocs, l'occidental i el comunista, separats pel teló d'acer i afrontats en la guerra freda. De la guerra, Europa en va sortir exhausta, va haver de fer front a la reconstrucció i era fronterera amb el món comunista, el qual no amagava la seva voluntat d'incorporar-la al seu bloc amb una conquesta ideològica. Europa era conscient de la seva vulnerabilitat en cas d'un enfrontament militar. I va encarar la guerra freda amb l'estratègia de l'estat del benestar, desenvolupant millores socials que fessin inútils les temptacions d'abraçar les delícies comunistes, arran de qualsevol contesa electoral. Mai, cap partit comunista no va aconseguir el govern. Amb la caiguda del mur de Berlín el món comunista es va esfondrar, i l'estat del benestar va romandre, amb caràcter d'irrenunciable i inseparable de qualsevol política democràtica. Ja no es tracta d'estats democràtics, avui es tracta d'estats socials i democràtics.
A la fi de la segona guerra Mundial es va fundar l'ONU i en el preàmbul del text de la carta fundacional, al qual remeten tots els instruments de les Nacions Unides relatius als drets, entre ells el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, s'expressa que el reconeixement de la dignitat humana constitueix el fonament de la llibertat, la justícia i la pau al món. El pacte internacional a què em refereixo, afegeix que els drets que enuncia es desprenen de la dignitat de les persones. Entre aquests dret hi figuren el dret al treball en condicions justes i favorables; el dret a la seguretat social de persones i famílies; el dret a la salut; el dret a un nivell de vida suficient; el dret a l'educació i el dret de participar a la vida cultural.
Tots aquests drets són les columnes que fonamenten l'estat del benestar el qual és irrenunciable. Per què? La resposta és: per dignitat. La dignitat no és un ideal, ni un objectiu a aconseguir. La dignitat és un principi que no és negociable, és inherent a tots els membres de la família humana i dels seus drets inalienables. L'exigència de la dignitat i la democràcia no són valors afrontats. Les democràcies estan constituïdes per persones lliures, conscients de la seva llibertat. I llibertat vol dir responsabilitat i suposa l'existència de la dignitat humana. Només qui és lliure pot assumir responsabilitat. I només actua responsablement qui conserva la possibilitat de ser lliure.
