Un bungalou a Botswana

Els calendaris tenen en la seva extensió el sentit que els ha originat. Quan els ases mediàtics proclamen que cert calendari maia anuncia per enguany la fi del món, són el neci que mira el dit quan el savi assenyala la lluna. Pel mateix raonament, un homínid que d'aquí a uns mil·lennis descobrís una de les nostres agendes –de paper, dec haver d'aclarir–, o un d'aquests calendaris lúbricament il·lustrats que decoren parets i vàters de tallers mecànics, inferiria que donem la vida per acabada el 31 de desembre.

Els humans pautem el temps en cicles corresponents a etapes vitals que apareixen en forma d'inicis, plenitud, decadència i desaparició. Tendim a veure la pròpia existència en ressonància amb d'altres cicles, i ens rebolquem en les metàfores: la tardor de la vida, la nit del pensament… Hi ha individus que estranyament transcendeixen a la fatalitat dels cicles i arriben a vells en condicions que fan pensar més en el migdia i l'estiu que en la nit i l'hivern..., misteris davant dels quals la mort –que per descomptat no deixa de presentar-se a la cita– sembla perdre aquella inexorable faç de destrucció i prendre la del tràmit lleuger de l'inici d'un viatge misteriós, amb poc equipatge com volia el poeta. Penso en Bertrand Russell, en Alan Watts, en Nelson Mandela, entre nosaltres en Batllori.

Però els qui fan vida política saben que tal funció té un desgast tant de les pròpies capacitats com de la imatge, i per això les soi-disant democràcies estableixen mecanismes de caducitat i renovació més o menys eficaços, que estan lluny d'arribar pertot, i fins i tot allí on ho han fet, de ser seguits de forma rigorosa. Nixon, el xa de Pèrsia, Ceausescu, en la cúspide del seu poder –amb tantes llums i ombres com es vulgui, denunciades sobre sospites comprovades després– semblaven incontestables, van envellir políticament i van acabar defenestrats de manera indigna i tumultuària. Penso en els més recents Ben Ali i Mubàrak, per no parlar de Gaddafi, on no va ser mai or tot el que lluïa, literalment i en tots els sentits. Penso en Fidel Castro i –no en el mateix sac– què farien amb Hugo Chávez arribat el cas.

I el rei d'Espanya? I els batibulls recents que l'han sacsejat, ell i l'entorn? Passat el fragor de la immediatesa dels últims, els avatars continuen, i s'ha fet més o menys silenci sense haver resolt res. Els defensors de la causa monàrquica –que ara ells mateixos ja no tenen clar que sigui la causa joancarlista–, i s'apareixen les figures acabades d'esmentar. Joan Carles I va tenir el paper que va tenir en hores delicades, el 23-F en primera instància, tot i que hi continua havent punts foscos, per dir-ho de forma suau. Potser sí que en aquell moment va ser un mal menor, i va tenir la capacitat d'aglutinar i apaivagar elements perillosos de l'antic règim. Però l'individu de quaranta anys la presència del qual en els vuitanta podia tenir un sentit fins i tot per als ciutadans d'esquerres i republicans, a la segona dècada del segle XXI, entrat en la setantena, s'ha tornat una nosa fins i tot –o sobretot– per als valedors més entusiàstics.

Després que l'esplet de pilotes i llepaculs s'hagi omplert durant anys la boca de l'únic espanyol que sabia ser al seu lloc, ara resulta que el modèlic monarca ha encobert les operacions del gendre –l'envia a viure a Amèrica per apartar-lo del poti-poti, o sigui que n'estava al corrent, i per tant n'és còmplice–, que en plena crisi, amb la gran majoria de la ciutadania en dificultats per fer una vida digna, se'n va a caçar espècies en perill d'extinció. Amb un nét ferit dies abans per arma de foc, cal preguntar-se quina mena de valors sustenta i transmet aquesta monarquia, de quin model de vida són valedors. Armes, dispendi fora de lloc –algun pàmfil s'ha cregut que la caça de l'elefant era de franc?–, prestidigitacions amb diners més pròpies d'una societat feudal…, és això el que se n'esperava?

Diu la Constitució Espanyola que la persona del rei no està subjecta a responsabilitat, i que els seus actes seran referendats pel president del govern i els ministres competents; i fins i tot que aquests són els responsables dels actes del rei (articles 57.3 i 64). I jo pregunto: el senyor Rajoy i els seus ministres coneixien la caça de l'elefant? Si no la coneixien, són culpables de negligència en el compliment de les seves responsabilitats; i si la coneixien, en són responsables, i n'han de retre comptes. Per què no els ho ha exigit l'oposició? Perquè són uns ineptes –no és raó, perquè d'ineptes ja han demostrat que en són tots–, o perquè ells han fet el mateix de forma habitual?

En política, els mèrits no són per sempre, i les rendes curtes; la societat diu de forma clara que la del 23-F s'ha acabat. Les condicions socials i geopolítiques d'Espanya no fan pensar en escenaris com aquells on es van coure les caigudes del xa de Pèrsia, de Ceausescu, de Mubàrak, i segurament ens n'hem de felicitar. Des d'una perspectiva republicana, o tan sols progressista, el millor ara mateix seria no fer res i deixar que la cosa peti per la seva pròpia tendència. Però si jo fos monàrquic, o tan sols conservador –en el sentit més eclèctic del mot–, buscaria en la pròpia història models que, malgrat ser antics, són encara aprofitables. Yuste i El Escorial són d'un sol ús com a retir reial; poc previsor, l'avi de l'actual inquilí de la Zarzuela es va haver d'instal·lar a Roma; el pare, un altre Joan sense terra, a Estoril. Potser, ateses circumstàncies i mèrits, un bungalou a Botswana seria el més apropiat per al ben guanyat i definitiu retir sobirà.