La guerra del 15
Som al davant de tres obres diferents, potser complementàries, però que coincideixen en la seva vocació antimilitarista i en la denúncia
a allò que mai no hauria de repetir-se
Deixem que els historiadors facin la seva feina, documentant amb precisió dates i fets que conformen la història de la humanitat. Un bon munt d'especialistes han parlat de la Gran Guerra, aquella barbaritat que obria el segle dels despropòsits europeu. En el punt de partida, tota una inestabilitat geogràfica i política, que rep el tret de gràcia en l'assassinat de l'arxiduc austríac a Sarajevo i en la signatura del decret reial, a Potsdam, tres dies després: “Nós, Guillem II d'Alemanya per la gràcia de Déu... en virtut de l'article 68 de la Constitució del Reich alemany, disposo: per la present es declara l'estat de guerra en tot el territori del Reich, excepte en els territoris reials bavaresos. Aquest decret entrarà en vigor el dia de la seva publicació.” Al davant, quatre anys que canviaren la faç del món, si bé no en solucionaren els problemes.
El seguiment de la crònica ja el fa la història. Però paral·lelament al seguiment professional, gent del carrer i alguns literats de reconeguda vàlua deixaren la seva experiència escrita, un relat des de la base, en la terrible estretor del front, en les rases dominades pel vermell de la sang, allà on el dia a dia tenia molt poc a veure amb la política. Per casualitats de la vida, aquests darrers mesos han caigut a les meves mans, i he llegit amb interès, tres llibres fets des de la literatura militant que complementen la visió dels fets, tres obres que tingueren diversa sort però que s'han convertit en clàssics del període. A Un año en el altiplano (Libros del Asteroide, 2010), l'escriptor sard Emilio Lussu recull, a manera de dietari, la pròpia experiència al front del Cars, on formà part de la Brigada Sàsser, i ho fa amb una precisió i ironia difícil que no t'atrapi, al mateix temps que deixa constància de la vocació antimilitarista, un fet gens gratuït que apartà l'obra de les llibreries italianes, quan la publicació podia haver coincidit amb els prolegòmens de la Segona Guerra.
És Giani Stuparich un dels grans de la literatura italiana, millor dit, de la triestina, de la primera meitat del segle XX. Amb 24 anys s'allistà com a voluntari, junt amb el seu germà Carlo, i visqué la prova de foc en les sagnants batalles de l'Isonzo, suficient per perdre tot l'idealisme de la joventut. El brillant traç de Stuparich relata els seixanta primers dies de la seva particular guerra, circumscrits a les rodalies de Monfalcone, en un continuat joc de fet a amagar entre el soldat i la metralla. El resultat és Guerra del 15 (Minúscula, 2012). En el sòrdid ambient, l'autor cerca alguns punts de bellesa, però no són més que simples miratges que no poden amagar la dura autenticitat.
La tercera, en un ambient que no pot emmascarar la realitat, Edlef Köppen elabora el més dur al·legat contra la guerra, contra les guerres, des de la pròpia experiència de veure els milers de morts que el rodejaren, a Verdum i el Somme, però aquesta vegada observat des del cantó alemany, amb uns exèrcits ben preparats però incapaços de no perdre la moral, entre el fang i la sang, que es barrejaven en el front. Evidentment, Parte de guerra (Sajalín Editores 2012) fou prohibida i perseguida quan, coincidint amb la seva publicació, s'iniciava a Alemanya el període més negre de la seva història.
Som al davant de tres obres diferents, potser complementàries, però que coincideixen en la seva vocació antimilitarista i en la denúncia a allò que mai no hauria de repetir-se. Però a la humanitat li costa aprendre, potser pel fet que els qui decideixen sempre són lluny de la línia de front.
