Opinió

opinió

Pactes contra natura?

No hi ha cap opció realment bona. Aleshores: eleccions, peti qui peti!

Un pacte es pot fer entre persones afins o no: aquest no és el problema. Es pot pactar gairebé tot. L'important és saber vertaderament cada part el que pretén obtenir, si la situació pactada dona de sí per obtenir-ho i si existeix el que es pretén obtenir amb el pacte. És ben clar: la problemàtica comença, en el cas dels pactes polítics, en haver de lluitar braç a braç amb persones en les quals no es confia, no hi ha comunitat d'idees i, és més, les valoracions que fan del problema una i altra formació són distintes.

Per entendre-ho, s'ha de tenir en compte que la major part de les mancances dels partits a l'inici d'una legislatura consisteixen en la diferència –sovint important– que hi ha entre el que s'obté en accedir al govern i el que s'havia dit en les campanyes electorals que s'obtindria. Càlculs generosos, exageracions i l'eufòria en sentir les ovacions, sense pensar que els que aplaudeixen són la seva pròpia gent, i com que una vegada acabades les eleccions pocs hi ha que recordin el que van dir uns i altres, es comença a estendre un sentiment de frustració del qual el culpable sempre és el partit o grup amb el qual s'ha pactat. Si, per acabar-ho d'adobar, surt algun parlamentari que parla pretenent la possessió de la veritat i s'escolta ell mateix amb plaer, el problema creix. A tots els partits hi ha espècimens d'aquests, autèntiques enciclopèdies de la casuística, oradors més o menys brillants, els quals si arribessin al poder ho haurien de fer amb pantalons de cuir.

A les insinuacions fetes en les declaracions, segueixen les amenaces: “Si seguim així no donarem suport al pressupost”, diuen amenaçadorament, substituït ben aviat per “No votarem el pressupost!”, que és l'inici de la davallada amb les acusacions, recriminacions. És el moment de fer córrer la paraula temuda: “eleccions!”. Endeutats fins al coll i en moments difícils per endeutar-se més, unes noves eleccions cauen molt malament.

Alguns veuen en la negociació del pressupost un canvi d'aliances per al govern de Catalunya. Hi ha més d'una opció i realment cap de bona. Llavors: “Eleccions i peti qui peti!” Si, com és previsible, s'obté una majoria absoluta, es guanyarà una certa llibertat de moviments. No pas de tots, és clar. Sols la independència total, sense interpretacions ni limitacions de cap mena, és vàlida. Fullejant el 1932 ens recorda l'Estatut i l'Estat Català, la presidència de Francesc Macià, el 6 d'octubre de 1934 i l'última representació abans de la Guerra Civil, les eleccions de 1936. El que seguí després –havia complert 8 anys i ho recordo prou bé– va ser no sols la pèrdua d'una costosa, treballada i discutida independència, sinó el treball intens, sanguejant, de patriotes catalanistes que sovint van ser venuts en els pactes. Si ni amb la dona estimada molts no surten bé, com voleu que surtin amb... La història es repeteix. Esperem que les guerres no.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.