Un pastís monumental

Rieu-vos d'un sudoku de nivell 12; del punt de cuit de la truita a la francesa; de la felicitat matrimonial “per sempre”; del popular dilema dels sis caps i cinc barrets, i de cent coses més. Res tan complex com la crisi econòmica, financera i social; la perduda fe en el futur; el pànic a passar gana; la pèrdua d'uns estalvis de treball i suors, i el temut atur. Cal recordar els orígens. El 2 de setembre de 1945, els generals Mac Arthur i Yoshigiro Umezo varen firmar la fi de la II Guerra Mundial i amb ella la pau. S'inicià un període que duraria uns 60 anys en què –alguns conflictes bèl·lics a part– el món es desenvolupà en tota mena d'aspectes i un progressiu afany desenfrenat de “viure la vida” s'encomanà. El viure més enllà de les possibilitats de cada un es generalitzà, pujant al carro del descontrol persones, famílies, institucions, administracions, governs, països i, els causants en bona part de la desfeta, les institucions de crèdits de tota mena. Ara, vist amb serenitat –no pas tranquil·litat–, hom s'adona que el finançament concedit amb tantes facilitats no podia ser tècnicament correcte. La majoria de persones no tenien un ral en compte corrent i, en canvi, disposaven de tot el que volien. “Soc ric!”, pensaven. Era el mateix que un castell d'arquitectura de fusta d'infant, el qual està condemnat a caure.

Res perverteix més que la vida fàcil. Així s'entén la innegable pèrdua de valors morals que, lentament, un darrere l'altre, han degenerat. Així ho ha fet la sinceritat, la veracitat, el respecte pel pròxim, la convivència i tants d'altres. El pastís és de volum i complexitat tan grans, que fa molt difícil la seva comprensió. Es prediquen solucions per treure Europa del fregat en què resta immersa. Entre la incredulitat, la burla i l'espera prudent, es divideixen els europeus, no tant els americans, primers actors del trasbals. Assistim a la transició d'una forma de viure despreocupada, divertida i del tot insostenible, a una d'ordenada, respectuosa amb el que ens rodeja, prenent consciència que estem arribant al límit de capacitat de la Terra per al sosteniment de persones i animals. Els governants resten desorientats i cerquen responsabilitats lluny de casa. Deixant els que han delinquit financerament i altres, trilers engalipadors de nous rics, la resta ho han fet portats per la inèrcia de procediments caducs. Ha acabat una etapa que haurà durat uns seixanta anys. Mentre el món avançava tècnicament, les relacions humanes entre països, races i religions quedaven menystingudes. S'ha acabat una època i hom no sap com fer-ho per seguir. Tan difícil és per a governants i polítics: a) Canviar poder per servei? b) Infondre a patrons, sindicalistes i món del treball, la producció, el rendiment i la qualitat? c) Fomentar la formació, l'educació, la solidaritat i la convivència? Els savis no entenen res i retallen sanitat, recerca i ensenyament. Sapastres!