Fins quan, ERC?
Srs. d'ERC, ara és l'hora, com mai,
de la política amb majúscules,
d'obrir-se a tothom, de fer carrer, d'explicar com es fa això de la independència, de sumar els joves, etc.
Alguns ciutadans d'aquest país fa temps que vam decidir que ens sentíem d'esquerres, republicans i independentistes. En l'ebullició de la transició, érem només d'esquerres. Després del 23-F, per si no ho teníem clar a causa del paper constitucional del monarca per la democràcia, ens vam convèncer definitivament del nostre republicanisme. I durant el llarguíssim virregnat del Sr. Jordi Pujol, veient el pactisme dolorós dels seus governs, el qual dolorosament es manté, i que en el cantó socialista, l'empenta catalanista i federal no anava ni endavant ni endarrere (lloc on encara segueixen, com una estàtua de sal), tot i que ens va costar, finalment ens vam fer independentistes. Va ser llavors, quan hi havia el Sr. Carod Rovira al capdavant, i a causa de la claredat amb què els governs d'Aznar van trencar el pacte constitucional, que vam fer el pas cap a la necessitat de trencar definitivament amb Espanya. Així és que vam apostar per ERC, com una aposta natural.
No és que el partit ens inspirés una gran confiança, car era un partit sense quadres polítics i intel·lectuals potents, i amb una massa militant més ancorada en la queixa romàntica que no en la decidida acció política, i molt capaç d'enredar-se en trifulgues pròpies abans que no en fer feina tots junts, però el seu passat a la República, i el fet que semblava que s'havien desempallegat de la tutela de CiU, juntament amb el nou caràcter del seu líder, van fer inclinar la balança. Quan Esquerra va formar el primer tripartit, gaudia de més de vint diputats a Barcelona, i una desena a Madrid. Era una bona base per poder aconseguir a poc a poc, si la direcció del partit era ferma, clara i independent, més poder i més vots.
Però aviat va venir el primer ensurt: l'anada de Carod Rovira a Perpinyà a trobar-se amb ETA. Aquest greu error polític va engegar la feina de molts anys a dida. Tot i així, amb el Sr. Josep Bargalló de vicepresident, ens vam reanimar. Però no va passar gaire temps que vam rebre una nova clatellada: ERC, primer error, no va denunciar el pacte Mas-Zapatero per devaluar l'Estatut i fer fora en Maragall, i en comptes de posar-se al seu costat, o de plegar i forçar eleccions anticipades, van seguir en el govern (amb episodis com el de l'alcalde de Puigcerdà, llavors conseller), mentre la direcció es veia desautoritzada pels militants, car els van fer votar “no” al nou estatut. Segon error històric. CiU va guanyar la partida, car van aprovar l'Estatut i van fer fora en Maragall, amb la concurrència surrealista dels mateix PSC i el seu secretari, José Montilla.
L'ensurt va continuar. Tot i la baixada, van formar un segon tripartit, amb Carod de vicepresident d'honor, perquè altra cosa no feia, i amb l'entrada de Joan Puigcercós de conseller, i la seva ràpida sortida per anar a disputar la secretaria a en Carod o a qui fos. Aquest fou el tercer error, perquè no es podia fer un govern amb Montilla, tal com s'ha vist amb el temps, i no es podia entrar en disputes caïnites dins del partit. Doncs es van fer les dues coses. Resultat: la derrota electoral. I el que és pitjor: mentre ERC va entrar en divisió (fins a quatre partits en van sortir, de l'enrenou), es van deixar escapar una qüestió sociològica de fons, que era el nou independentisme que sorgia arran de l'enfrontament econòmic amb l'Estat. Allí hi havia CiU per assolir la presa, desdoblant-se camaleònicament fins a tornar a tenir el govern, i cobrint un ventall ideològic que fa por: la dreta catalana va des de l'Opus fins als independentistes, passant per tots els mitjos termes que es vulguin. I segueix, amb el conill del pacte fiscal, fent de mag encantador.
I a ERC, què fan? Doncs res. Van defenestrar el Sr. Puigcercós, i hi van posar un parell d'intel·lectuals de passa curta, que de moment ni han presentat una oferta clara, ni han reunificat l'independentisme, ni s'han tret de sobre la mà de CiU. I resulta increïble que el partit que té la sigla que té, tal com està la monarquia, l'onada independentista l'economia, i el PSC, no sigui capaç d'eixamplar la base militant i la massa votant, i no sigui el pal de paller del futur de Catalunya, i encara el tingui de la mà una coalició, CiU, que ha demostrat de mil maneres que l'únic que vol és el poder. Srs. d'ERC, ara és l'hora, com mai, de la política amb majúscules, d'obrir-se a tothom, de fer carrer, de portar qui sigui als tribunals, d'explicar com es fa això de la independència, de sumar els joves, etc. Doncs no. L'última: davant la fiança de 3,5 milions d'euros imposada pel jutge a CiU (un escàndol arreu), arran del seu irrefutable finançament il·legal, ERC ha evitat la compareixença d'Artur Mas al Parlament. Només hi ha dues explicacions: una total ceguesa política (que pleguin, per tant), o favors contrets (que pleguin fulminantment). Fins quan farem el ridícul, Srs. d'ERC? No hi ha a ERC algú amb el cap clar?
