L'Espanya d'Olivares
i València representaven un destorb
per a Olivares. També Portugal
El comte duc d'Olivares, privat del rei Felip IV, era l'home més poderós de Castella durant els anys 1610-50. En aquells moments corria per Europa un corrent polític que maldava per unificar els diferents regnes per a estats més grans i uniformats. Als Habsburg, casa reial que dominava mig Europa i part del món, els anava de primera aquest corrent: els assegurava la desitjada permanència de l'imperi. El regne catalanoaragonès formava part d'aquest imperi dominat pels austríacs.
L'Olivares, afí a aquests corrents, es proposa anul·lar els diferents regnes i se centra especialment en la península Ibèrica, que veu com una sola unitat, sota les lleis, llengua i el mètode organitzatiu del regne de Castella. Portugal, Aragó, Catalunya, les Illes i València representaven un destorb per a les ànsies unionistes del gran polític que manava mentre el rei badava. També ho representava el regne de Portugal.
No s'atura pas aquí el seu projecte, sinó que hi contempla Holanda, el País de Flandes i altres possessions reials.
La realització del projecte necessita diverses estratègies. Aprofitant l'anomenada “guerra dels Trenta Anys” que remou Europa, Olivares les emprèn amb Portugal i Catalunya. Portugal es rebel·la i s'independitza del rei. Des d'aleshores és un estat separat d'Espanya i pertanyent en aquests moments a la UE. Li queden els antics països de la Corona d'Aragó, un dels quals per la seva situació estratègica li interessa especialment: Catalunya. L'estratègia que maquina passa pels següents episodis: 1. Aprofitant la guerra que Castella té amb França, omplirà Catalunya de soldats reials, vulnerant la constitució catalana, anomenada princeps nanque, que considera les guerres reials alienes a les catalanes i només en el cas d'una guerra del rei per defensar Catalunya admet que el poble allotgi els soldats en guerra. Vulnera la Constitució: omple Catalunya de soldats amb la consegüent obligació de mantenir-los. Finalitat: els catalans se sollevaran i aleshores el rei tindrà una excusa d'apoderar-se de Catalunya, i amb ella farà caure els altres pobles de la corona.
Si això li falla té un pla 2: aplicar als països de la corona catalanoaragonesa el seu projecte de la Unión de Armas, de cooperació militar i financera, contrari, però, a les constitucions d'aquests països i sobretot a les constitucions catalanes. Si no se'n surt, diu, aplicarà el projecte a més llarg termini, el pla 3: omplirà Catalunya de persones d'arreu de Castella i així, diu textualment, es casaran catalans i castellans, amb la qual cosa Catalunya serà castellanitzada.
Al comte duc, d'antuvi, li van fallar els tres projectes, ja que no comptava que Felip IV finalment arribaria a uns tractes amb els catalans consistents a conservar-los les constitucions, furs, llengua i el que fos.
La guerra de Successió esdevinguda de seguida –1714–, amb la derrota d'Aragó, València, Mallorca i Catalunya, l'annexió al regne de Castella d'aquests estats nascuts als voltants del 1000 va ser un fet. Un fet que encara dura.
L'estratègia número 3 del comte duc podria ser un fet al cap de quatre segles. Al segle XX diverses expedicions de persones de parla castellana, atretes per la industrialització de Catalunya, doblarien la població catalana. També li va fallar el mètode. Emparentats entre ells, els nouvinguts d'Espanya es van sovint fondre amb els catalans d'origen. La majoria d'aquestes famílies adoptaren la cultura, llengua, costums de Catalunya, amb l'aportació de nous elements culturals, i són molts els qui formen part del moviment independentista.
Només en alguns casos particulars, el comte duc va triomfar. Establertes a Catalunya, un tant per cent de les persones arribades d'Espanya –sobretot des de la via del funcionariat– s'han entestat a viure a Catalunya, Mallorca, València com si visquessin a qualsevol lloc d'Espanya. Desconeixedors de la realitat nacional on viuen, o bé coneixedors d'aquesta realitat però amb un rebuig frontal que els duu a voler “castellanitzar” a cara descoberta, estan acomplint –potser ignorant-ho– el desig d'aquell intel·ligent i maquiavèl·lic personatge, Olivares, que va morir vençut.
Ressentits, lluiten contra la cultura, llengua i costumari de la terra mil·lenària on ara viuen. D'altres, com sempre passa, d'origen català, reneguen d'un estatus cultural que refusen. Junts, s'ajunten cada dia als grups més rancis del nacionalisme espanyol i parlen pels mitjans contra la terra on viuen. Tenen una solució, que ells i tothom sap. Per què no la realitzen?
