Opinió

LA GALERIA

Som així de dolents

Ens ho donen tot i, a sobre, somiquem com nens
als quals els
hagin robat
els caramels. Ara bé, això
té la seva explicació

Amb l'arribada del TAV a Figueres, a través d'un recorregut ple d'obres empantanegades o a mig fer, els columnistes de la premsa madrilenya d'abast estatal s'han ben descarregat d'adrenalina. Es veu que a Catalunya li ha tocat un premi que, atès els obsequis que li fa el govern espanyol, no es mereixia: “Mientras Rajoy saquea a Madrid –1.000 millones menos– a Cataluña le ha regalado 4.300 millones” és a dir, que totes les xifres que aquí s'exhibeixen per palesar l'anomenat espoli fiscal, no són res més que cortines de fum per amagar una realitat ben diferent. Ens ho donen tot i, a sobre, somiquem com nens als quals els hagin robat els caramels. Ara bé, això té la seva explicació, una explicació que ve de lluny i demostra que som uns pocavergonyes. L'ha trobat un col·laborador del diari El Mundo, company de pàgines de qui va escriure allò del saqueig de Madrid, i el nom dels quals ometré perquè tant li fa l'un com l'altre (i la resta de col·legues). Enumerava aital gasetiller, sota l'impactant títol ¿Cuándo se jodió Cataluña?, totes aquelles facècies que, sumades, han deixat tan cardada Catalunya. La primera la va perpetrar, temps era temps, un tècnic de TV3 quan va decidir amagar als televidents l'única imatge que mostrava que el gol que va classificar el Barça per a la següent ronda de la Copa d'Europa s'havia aconseguit en fora de joc. Una altra: fa molts anys, un professor de la Universitat de Bellaterra va enganxar en una finestra del seu departament un adhesiu a favor de la independència. Doncs, no només no el van retirar, sinó que, amb el temps, el vidre va quedar ple d'adhesius. I, compte amb aquesta: molt abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, un cap de la Policia Municipal va suggerir als agents que no empressin el català a l'hora de clavar multes als conductors, però només en aital ocasió. I ningú va dir res! S'imaginen, quina mala fe? O aquell dia en què, durant el doblatge d'una pel·lícula al català, el director d'actors va decidir que tothom havia de parlar la nostra llengua, llevat dels chorizos i el lumpen. Després de la relació d'abjeccions, el columnista explicava que, en un judici, quan van preguntar a un khmer roig condemnat per milers de crims per què es va prestar a ser una peça de l'engranatge de terror, es va arronsar d'espatlles i va respondre: “Ni la meva fuga ni la meva rebel·lió haurien ajudat ningú.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.