Opinió

anàlisi

O decència o decadència

Fa uns quants dies que observo com els telenotícies dediquen pràcticament la meitat del seu temps a parlar de casos de corrupció o, si ho voleu, de presumpta corrupció. I, tot i que potser només sigui una sensació meva, sembla com si aquesta plaga s'escampés cada dia més i la bola, com si fos de neu, s'anés fent cada dia més grossa.

També, i n'hem de ser conscients, les clavagueres de l'Estat espanyol i l'estratègia política del seu govern i de tot el PP, d'aquí i d'allà, amb el suport de tota la força mediàtica espanyola, intenten aturar el procés català mostrant-nos com si fóssim un país altament corrupte, especialment els responsables d'aquest procés, fins al punt de no estalviar-hi cap esforç.

El tema pot tenir un efecte multiplicador segons la meva sensació, però ara que la corrupció assenyala no pas cap al PP, que ja hi era (País Valencià, Balears, Madrid, etc.), sinó cap als alts càrrec del partit, el que en diríem el nucli dur, amb sobresous en negre, la seva estratègia els ha explotat a la cara. Sigui com sigui, i davant de l'empastifada generalitzada, alguna cosa contundent s'hauria de fer, perquè aquesta manca de decència ens porta directes a la decadència.

Els valors ètics, tenen valor i conseqüències econòmiques, i avui ningú s'atreviria a defensar que una gran part de la culpa d'aquesta greu crisi que vivim no l'hauríem d'atribuir a la manca d'escrúpols i valor ètics. Jacob Needleman comença el seu assaig El dinero y el sentido de la vida transcrivint un consell que va sentir: “Si vols conèixer de veritat algú, observa com es desenvolupa en el sexe, el temps i els diners.” I avisa del poder sense precedents que tenen els diners a les nostres vides. És un instrument imprescindible i, per tant, irrenunciable, però el problema, segons ens diu, no rau en el diner, sinó en “l'amor al diner”. I són precisament aquests valors ètics perduts que ens han portat a un excessiu amor al diner i, alhora, ens han portat on som.

Que algú parla d'un finançament inadequat dels partits polítics per explicar aquest fenomen em sembla un greu error, per dues raons. La primera, perquè els partits polítics, els sindicats, les patronals i tothom han de tenir clar que un principi indefugible és adequar les seves despeses als seus ingressos i, si convé, també a la seva capacitat d'endeutament, però mai per la capacitat d'extorsió que els permet la gestió d'un pressupost públic o un poder públic. La segona raó és que encara ningú no ha estat capaç de dir en una societat sense gaire valors quan hi ha “prou diners”. L'exemple dels suposats sobresous del PP mostra clarament aquest fenomen, perquè de segur que, quan surtin els noms dels beneficiaris, observarem que els seus sous en blanc eren i són importants.

I la decència no sols l'hem d'exigir en la gestió i la manipulació dels diners, també en la gestió del poder. Avui, per exemple, trobo indecent l'actitud dels sindicats de Nissan, que, amb la seva intransigència, de moment, han fet que Barcelona no sigui la planta triada per a la producció d'un vehicle que assegurava milers de llocs de treball i feina per una dècada. No sé si els catalans ens mereixem un sindicats com els que tenim i que són radicalment diferents dels alemanys. Sé que no és políticament correcte dir el que dic, i que la dictadura de l'opinió creada, tal com deia Jean-François Revel, condueix a ser sempre considerat amb les actuacions sindicals, però, quan el despropòsit és tan gran al bell mig d'aquesta crisi i amb una taxa d'atur que és insuportable, la intolerància sindical s'ha de denunciar i exigir a tothom la decència en els seus actes. Un país i una economia no es fan ni es refan sense decència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.