Opinió

Partit dels Socialistes de Catalunya

Queden a l'aire preguntes com ara: recuperarà el PSC la seva pristina marca de partit català?

Aquest 2013, any tumultuós per a Cata­lu­nya, amb tran­si­ci­ons, caça de brui­xes, espi­o­nat­ges i con­xor­xes, de sobte el PSC fa la ines­pe­rada acció desit­jada per alguns de temps ençà: vota a favor de la con­sulta per l'auto­de­ter­mi­nació tot sepa­rant-se del vot del PSOE.

El Par­tit dels Soci­a­lis­tes de Cata­lu­nya ha dut a terme la més espec­ta­cu­lar actu­ació de la seva

història. Encara asto­rats, una allau d'inter­ro­gants ens cauen del cel: Què hi ha dar­rere d'aquest cop de força? La mino­ritària tendència cata­la­nista del par­tit ha fet un silenciós assalt al poder? O, és que la majo­ria de mili­tants del PSOE s'han dei­xat seduir pel cor­rent que recorre les pla­ces i car­rers d'aquesta vella terra? Ha actuat tot sol, Pere Navarro?

Poca cosa ja en queda d'aquell PSC que un dia vam esti­mar, poca cosa si no són els amics, la colla d'amics i ami­gues que encara ara tre­ba­llen en una agru­pació que ve de lluny –que ja es pot dir “lluny” quan par­lem de més de 35 anys. És enten­dri­dor veure com molta d'aque­lla gent no s'ha desa­ni­mat, immersa en una història tan dolo­rosa. Haver de sofrir la unió d'un par­tit que es volia auto­ges­ti­o­nari amb un par­tit naci­o­na­lista espa­nyol –el PSOE–, menys­tin­gut pels caps d'aque­lla tribu que ni tan sols creia que tenia caps, ja va ser fort. Una unió con­tro­ver­tida, hores i hores dis­cu­tida. Una unió que no agra­dava a ningú. Tam­poc a la fede­ració cata­lana del PSOE, que pas­sa­ria a ser una part del Par­tit dels Soci­a­lis­tes de Cata­lu­nya.

Eren poca gent a Cata­lu­nya els afi­li­ats al PSOE. Es podien comp­tar amb les mans. Josep Maria Tri­gi­ner i Fernández era el cap visi­ble d'aque­lla for­mació sense tra­dició ni a la República. De cata­la­nisme? Ni par­lar-ne. No ser cata­la­nista, per a aque­lla gent pro­pera als Mara­gall, Raventós, Maria Aurèlia Cap­many, Marta Mata, ultra­pas­sava la seva capa­ci­tat de resistència. Alguns no van tenir-ne, de resistència, menys encara quan la democràcia de base, essen­cial des del pri­mer moment, se'n va anar a can Pis­traus en qua­tre dies pel fet de rebre direc­ti­ves des dels cims del par­tit. Els “deien” què havien de fer, a ells que eren una mena de CUP, amb el dret d'auto­de­ter­mi­nació als esta­tuts.

La pri­mera purga del PSC ja es va rea­lit­zar entorn del tema de la Llopa (Loapa). Els més crítics del par­tit o bé es van autoaïllar o bé van ser dràsti­ca­ment aïllats pel sanedrí. Ales­ho­res, el lema que va anar impo­sant-se des de les cúpules va ser “hem de ser el nexe d'unió entre els cata­lans de sem­pre i els que han vin­gut a tre­ba­llar des d'altres llocs d'Espa­nya”. I les per­so­nes que havien vin­gut de fora sabien què volia dir PSOE però no tenien ni la més lleu­gera idea de què sig­ni­fi­cava PSC.

El procés que duria el cin­turó de Bar­ce­lona, enllaçat amb la més orto­doxa tra­dició del PSOE, a apo­de­rar-se de l'apa­rell del PSC va ser de poc més de 10 anys. L'assalt al poder es rea­litza el 1994, quan al congrés de Sit­ges els obi­o­lis­tes que repre­sen­ta­ven el PSC cata­la­nista van ser esbor­rats del mapa. Ales­ho­res, una altra ban­dada de mili­tants cata­la­nis­tes van estri­par el car­net.

Només l'ascensió de Pas­qual Mara­gall a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat el 2003 va sig­ni­fi­car un parèntesi a la situ­ació esmen­tada. Antics mili­tants s'adhe­rien de nou al PSC. Va durar poc la joia. La seva legis­la­tura tin­dria menys dels 4 anys de con­su­e­tud. Mara­gall es veu­ria ban­de­jat pel grup PSOE, que va ele­var a la cate­go­ria de pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat José Mon­ti­lla, apun­tat a cuita-cor­rents a un intens cur­set de llen­gua cata­lana que igno­rava tot i haver estat alcalde de la cata­lana ciu­tat de Cor­nellà de Llo­bre­gat. Van vole­iar per les fines­tres els car­nets encara ten­dres dels recu­pe­rats antics pe-se-ces-ros d'aquest par­tit, que si se sos­te­nia era per algu­nes pla­ces for­tes als ajun­ta­ments de Bar­ce­lona i de Girona i en alguns dels muni­ci­pis de la Cata­lu­nya endins.

Mol­tes pre­gun­tes que­den encara a l'aire. I la més sig­ni­fi­ca­tiva de totes: Recu­pe­rarà el PSC la seva pris­tina marca de par­tit català? De moment, el Sr. Pere Navarro amb tota la com­pa­nyia han plan­tat cara al PSOE i això sol és una gran notícia per al cata­la­nisme. El gran inter­ro­gant, però, segueix vigent: Què ha pretès dir el pre­si­dent del soci­a­lisme català en mati­sar “dins la lega­li­tat”? Quina lega­li­tat? Encara ha d'escla­rir mol­tes coses, el PSC.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.