La política de la senzillesa
Els grans problemes de la política són dos, que els polítics s'han arribat a creure les seves pròpies mentides, forjades en un llarg camí que els ha anat allunyant de la realitat dels mortals, i que s'han d'inventar a cada moment una retòrica pomposa i absurda per justificar tot allò que és injustificable i que, de fet, no caldria si es digués la veritat sense embuts. És clar que dir la veritat sense xarxa implica tenir la consciència tranquil·la i l'ànima neta, i aquest és el punt clau que sembla que tots oblidem amb absoluta facilitat. Quan aquell famós majordom de la tele passava el cotonet per damunt les rajoles i li sortia negre, el problema era obvi i clar, no s'havia netejat bé. Doncs bé, si aquesta mateixa filosofia de la senzillesa, el compte de la vella o la lògica de les àvies, digueu-ne com vulgueu, s'apliqués a la vida i, sobretot, a la política, potser aniríem tots més fins.
Quan un polític menteix o diu aquelles mitges veritats carregades d'ambigüitat i d'indefinició, practicant allò del “qui dia passa any empeny”, vol dir una única cosa, que, per la raó que sigui, no pot dir la veritat. Oi que quan fas una cosa bé, no hi ha cap problema per explicar-la? Doncs això seria el mateix. No cal fer cimeres contra la corrupció ni dictar decàlegs pomposos i interessats que després no complirà ningú i que només serveixen per a poder dir: “Veieu com nosaltres som diferents!” Si no es pot explicar tot amb pèls i senyals, si no es pot dir la veritat, és obvi que s'amaga alguna cosa i que no s'és digne d'exercir un càrrec de representació popular.
Sota aquest discurs de protecció de casta que repeteix la cantarella “la gran majoria de polítics som honrats i sacrificats”, s'hi pot contraposar la dita popular que afirma que qui treballa amb oli els dits s'unta, i el degotall d'escàndols dia sí dia també posa de manifest dues coses, la nostra absoluta indefensió i que Espanya realment és un país molt ric, ja que fa anys que tothom roba el que vol, quan vol i com vol i encara queden pocs o molts diners a la caixa.
I el pitjor, al final, després de molta polseguera, encara ningú no ha trepitjat la presó ni ha tornat ni un cèntim, i el més probable és que, per desgràcia, ningú no faci ni una cosa ni l'altra. Ja ho sé, la llei és una cosa i la realitat, una altra cosa ben diferent. Els delictes cal demostrar-los, i tenir diners i poder ajuda a encobrir i a falsejar molts aspectes de la biografia personal i col·lectiva i al final, amb un bon advocat i bons padrins, robar vint milions d'euros és un no-res que només paga la pena del telenotícies, una mica de vergonya i punt.
I no només és el delicte, són l'ètica, la coherència i la decència. Un exemple a l'atzar, però en trobaríem desenes: fa pocs dies sortia a la llum que un bon nombre d'alcaldes renunciava al seu sou d'edils per cobrar el que els ofereix la Diputació, que acostuma a ser més substanciós, al·legant dedicació absoluta a l'ens supramunicipal. Això, òbviament, és legal (i fins i tot, segons com es vengui, pot aportar al polític de torn un segell d'honradesa i de mirar pel poble) però, és ètic? Ser alcalde i cobrar un sou per la dedicació absoluta a la Diputació vol dir, o bé que no fas d'alcalde o bé que no fas de diputat, no?... o potser que els dies tenen 48 hores. Descartant la tercera opció per raons de pura física, en un cas o en l'altre estàs mentint i et lliures a un tripijoc, repeteixo, plenament legal, que demostra una vegada més que els polítics, si han d'escollir entre legislar el seu propi benestar o el dels ciutadans que representen es decanten sense cap ombra de dubte per la primera opció. I aquest seria un exemple, però en trobaríem a grapats en cada qüestió de la vida política que analitzéssim. Gratuïtat d'alguns serveis, cotxes oficials, telèfons, ordinadors, dietes i un llarg etcètera que sovint fa vergonya aliena enumerar.
Però res no canvia i no canviarà fins que els ciutadans tinguem mecanismes àgils, immediats i efectius per denunciar, neutralitzar i abolir aquesta mena de pràctiques, posant fi a aquesta idea, inventada pels polítics, que els polítics han d'estar ben pagats per poder exercir la seva feina. I els metges, els mestres, els periodistes, els forners, les secretàries, els quiosquers i els miners (els banquers no cal, que ja ho estan). Tots han d'estar el màxim de ben pagats que es pugui, però això no vol dir crear lleis i privilegis en benefici propi. Deixem-nos de cimeres retòriques i creem mecanismes directes de control emparats en la veritat i l'honor, dos valors totalment desapareguts de la circulació per molt que estiguin constantment en boca de tothom. Recuperem la política de la senzillesa i l'ètica de la política i, si pot ser, càstigs ràpids i exemplars als infractors. Això ens donaria una tranquil·litat i una confiança en la classe política que, ara per ara, estem lluny de sentir.
I posats a buscar exemples que demostren que no hi ha res a fer si no es fa neteja, dos de recents: després de tenir la lluita contra la corrupció a la boca durant setmanes, CiU i ERC voten a favor d'evitar que el president parli del cas Palau i l'Ajuntament de Palma vota a favor de dir a Urdangarin que no utilitzi el títol de duc de Palma però sense voler molestar la Casa Reial, no fos cas que s'acabessin les visites, i això que si hi hagués transparència autèntica em fa l'efecte que els negocis del sogre i del cunyat convertirien els del gendre en un innocent joc de Monopoly.
