Entre la justícia i la diplomàcia
Fa tan sols uns dies, en la Setmana de la Poesia de Barcelona, es va tornar a posar el crit al cel perquè
els organitzadors es van ‘descuidar' els poetes que escriuen en castellà
Som el país de les irresolucions. Els problemes apareixen, se n'estableixen els termes, es debaten a més o menys temperatura, s'apaguen que cadascú se n'ha quedat la seva música particular, i al cap d'uns anys reapareixen en termes galdosament semblants o exactament els mateixos, i així un cop i un altre.
Tal és el cas dels escriptors, per dir-ho de manera genèrica, que viuen a Catalunya i escriuen en castellà. Al seu voltant s'han generat al llarg dels anys unes quantes sentències, algunes quasi lleis, d'altres més aviat tòpics: “Són catalans els ciutadans que viuen i treballen a Catalunya”, per exemple. Sembla que s'ha arribat a un consens acceptablement general a l'hora de distingir cultura catalana –tota manifestació cultural que es fa a Catalunya, la faci qui la faci i en l'idioma que sigui– de literatura catalana –la producció textual en idioma català.
Una convenció que no resol una qüestió –jo no arribaria a dir-ne conflicte– que apareix un cop i un altre tal com apuntava al començament. Encara ressona en les estomacades meninges del personal el rebombori que es va muntar fa sis anys en la Fira del Llibre de Frankfurt, quan Catalunya va ser el país convidat –o era la literatura catalana, la convidada?– i els nostres responsables hi van portar només catalanoescrivents.
Fa uns mesos, hi va haver una invitació semblant per part del Saló del Llibre de París a la ciutat de Barcelona, i ens hi vam trobar tots: la Carme Riera, en Cabré, en Puntí…, però aquest cop també en Mendoza, en Cercas, la Giménez Bartlett, etc., i tot va anar com una seda, no va prendre mal ningú, no es va esquerdar res ni es va descolorir la Moreneta. Tots estàvem tranquils, algú fins i tot meravellat que un afer de ressonància immemorial s'hagués resolt, quan, fa tan sols uns dies, en la Setmana de la Poesia de Barcelona, es va tornar a posar el crit al cel perquè els organitzadors es van descuidar els poetes que escriuen en castellà.
La curiositat del cas és que aquí la deriva ha anat a la inversa, perquè, en edicions anteriors, hi havien participat Manolo Vázquez Montalbán, Tono Masoliver, Atxaga i un llarg etcètera. El cas planteja una qüestió interessant, ja que sembla que la tria prové de la lliure decisió dels qui l'autoritat municipal ha encarregat de triar els participants i els continguts dels actes. Que no ens sembli bé per una qüestió no intrínsecament literària vol dir que hauríem aprovat que l'autoritat municipal hagués intervingut en l'elecció dels participants? Decidir sobre allò que els afecta és una de les reivindicacions dels creadors en totes les disciplines, i quan els polítics s'hi fiquen els dediquem tot un repertori de floretes: intervencionisme, ingerència intolerable, dirigisme, falta de llibertat, falta de respecte, menyspreu…
Certament, es pot retreure l'absència de castellanoescrivents, però els responsables també poden invocar la llibertat d'elecció: poden dir que han atès la simple afinitat poètica, i presentar com un signe de normalitat que la tria s'hagi fet al marge de l'idioma utilitzat pels convidats; un signe que comporta la possibilitat que, en una altra ocasió, els tècnics no hi convidin catalanoescrivents. Cosa que no ens allibera de tornar a l'altra banda del cercle, i que un col·lectiu se senti discriminat.
Tot plegat té una dimensió més àmplia i més de fons. En un altre moment algú va plantejar la possibilitat que escriptors en castellà obtinguin els premis a obra publicada que atorguen les institucions públiques catalanes. Des de l'Associació Col·legial d'Escriptors de Catalunya fa anys que breguem amb el fet que els autors que escriuen en idiomes que no són el català –en castellà en primer lloc, però també en altres llengües– no tenen accés a beques i ajudes a la creació literària i altres àmbits de concurrència pública, un fet, per cert, davant del qual les autoritats han mostrat fins ara una sensibilitat nul·la.
Els arguments d'una banda i de l'altra són consistents, i es poden resumir en dos punts que em semblen incontrovertibles: primer, tenint en compte la situació de la cultura i del país en general, les lletres catalanes sobreviuen en un estat precari i amenaçat d'extinció, i mereixen una decidida i inequívoca discriminació positiva en les ajudes institucionals. I segon, tenint en compte el fet que tots els ciutadans tenen els mateixos drets, tots els escriptors que viuen i escriuen a Catalunya han de poder accedir a les mateixes prerrogatives institucionals.
Quan posem una cosa al costat de l'altra hi apreciem contradicció? En qualsevol cas, com es resol? Amb intel·ligència, sentit comú i una mica d'imaginació: entre la diplomàcia i la justícia. Recordo, en temps en què els arguments no estaven tan eriçats com ara, haver dit a l'enyorat amic Giménez Frontín que en una Catalunya independent els autors en castellà viurien millor de com vivien aleshores –i ara–, perquè les institucions espanyoles tindrien gran cura de protegir-los i ajudar-los perquè no desapareguessin com a comunitat dins d'un estat català. I que, per la seva banda, i per raons diplomàtiques però també per principi ètic i democràtic, les institucions catalanes s'ocuparien de guardar les minories, cosa que ara no tenen ni temps de fer, que prou feina els costa subsistir elles mateixes.
Les coses han arribat a un punt en què no ens podem permetre estar en espera de contingències. Cal reduir al màxim els fronts de possible confrontació, cal posar sentit comú i harmonia –al cap i a la fi, eficàcia– a tots els llocs on sigui possible posar-n'hi. I la qüestió de què hem parlat, molt clarament, n'és un.
