Encara els en passen poques
La veritat és que, tal com estan les coses, sembla estrany que no hi hagi encara més tragèdies personals i fets a lamentar.
Tens la sensació que s'acumulen les injustícies i que no acabaries mai d'explicar els despropòsits que acabem assumint com a fets irremeiables que hem d'entomar.
Només a tall d'exemple: per un cantó tenim, per primera vegada en aquest país, una generació de joves amb excel·lents formacions acadèmiques, preparats en àmbits que donen resposta a necessitats nacionals i internacionals, poliglotes, amb energies suficients per afrontar qualsevol repte i amb actituds receptives a qualsevol proposta que han d'anar a l'estranger a buscar la primera feina. Si es queden a casa nostra, hauran de conformar-se amb plantejaments laborals que infravaloren les seves capacitats o resignar-se a formar part de l'enorme llista d'aturats.
Per un altre cantó, tenim un sistema econòmic que ha donat pel sac, sense miraments, als que van confiar que el que els explicaven les entitats financeres era veritat. El tema de les preferents ha estat un engany descomunal que ha arruïnat famílies senceres, amb una impunitat que clama al cel i que només això justificaria que, cada dia, el carrer fos ple de persones manifestant-se –amb el suport públic de tothom–, reclamant solucions i deteriorant la imatge –si és que encara ens en queda– d'aquest país. I, per acabar-ho d'adobar, un caos d'entitats, fusions i absorcions han fet que l'usuari dels bancs no sàpiga quin pito toca i que, a cada nou interlocutor que es troba, hagi de demanar explicacions del perquè li han desaparegut productes o s'han pres decisions sobre els seus comptes sense consultar-li-ho. La sensació de desprotecció i vulnerabilitat és tal que la gent, tots, ens acabem sentint satisfets si rebem, com a mínim, un tracte correcte i una resposta. Déu n'hi do! Això no pot ser, no ens hauríem de considerar complaguts ni acostumar que qualsevol resposta ja ens val sense haver-la qüestionat o reflexionat. Les solucions als nostres problemes ens les han de donar aquells que ens han creat el problema. I tota la resta són històries.
Que ens facin un favor a tots plegats: polítics, administracions, sindicats, banquers... que callin, si us plau, que callin. Que callin i que no ens donin, mai més, lliçons de res. No ens calen. Enfonsar-nos, si volem, ho sabrem fer nosaltres solets.
