Toxicitats
Tot i que ja és oficialment estiu, la canícula plena, per més que mirem el cel i el termòmetre, no acaba d'arribar. L'aigua del mar està més fresca del que toca per l'època, i les vacances (merescudes i d'imperiosa necessitat), per a alguns, encara ens queden molt lluny.
Tot i que la crisi és tremenda i que en lloc de parar-se, per tal que puguem respirar, agafa una velocitat galopant, els nostres polítics no es descomponen i segueixen tirant pilotes fora pel que respecta a la seva responsabilitat amb tot aquest fang espès i pudent que ens va envaint l'espai vital.
Tot i que el tema de les preferents clama al cel i que la nefasta gestió i l'enriquiment d'alguns directius de la banca és evident, la justícia tarda massa a prendre mesures dràstiques deixant que els pájaros surtin indemnes de tot aquest merder.
Tot i que moltes i moltes coses no són com nosaltres voldríem i que per a un munt enorme de persones hi ha més motius per a la desesperança que no per a la il·lusió, avui, abans d'iniciar el parèntesi d'estiu d'aquesta columna, deixin-me que els doni un consell: no defalleixin. No tirin la tovallola, per més bruta i trencada que la vegin. No es deixin vampiritzar per influències de persones tòxiques les energies( poques o moltes) que els quedin. No deixin que aquells que es queixen sempre, que qualsevol entrebanc els desmunta, que culpen els altres d'allò que els passa, que res els va bé, que fan pagar el seu mal humor al seu entorn, que qüestionen, critiquen i no construeixen mai... els cobreixin amb el seu mantell negre, trist i rabiós.
Fugin de qualsevol que els vulgui vomitar, sense escrúpols, els seus prejudicis, la seva negativitat, la seva manca d'il·lusió, el seu pessimisme vital i la seva angoixa egoista i maldestra. Fugin. I en la mesura que puguin, busquin persones positives, alegres, constructives, que siguin amigues, que caminin al seu costat sense qüestionar, ni criticar, que donin suport i engrandeixin les oportunitats, les esperances, les idees i les il·lusions.
El pitjor de la toxicitat emocional és que, tot sovint, ens hi hem acostumat i ni la veiem. I quan ho fem, a vegades, ja és massa tard. No la vulguin a les seves vides.
