Opinió

opinió

Veritat o mentida?

Si s'accedeix a la política per la porta gran, hom es troba sobtadament immers en un món en què mentides, veritats a mitges i exageracions formen part de la vida quotidiana

Que la mentida ha conviscut amb la humanitat és un fet constatat a través de la història. La pràctica d'aquesta lacra té molt a veure amb la formació adquirida i l'educació rebuda, en què haurien de tenir un protagonisme decisiu els pares i que, malauradament, no tenen en un gran percentatge. L'accés de la dona al món del treball és la causa principal. Els alumnes menteixen descaradament als pares pel que fa als mestres, professors i centres educatius. Molts, víctimes de l'engany, aterren als centres atacant els ensenyants. A la llei, el problema li rellisca i no hi pren part. Molts educadors viuen l'acarament amb greus problemes i són bons clients de psicòlegs i psiquiatres. El drama s'ha desenvolupat molt els últims cinquanta anys i la mentida triomfa! Mentir als pares és sols principi de recorregut. Més endavant, ho faran a la parella i a les seves relacions. L'hàbit els porta a fer-ho quotidianament, sense ni adonar-se'n. Forma part de la seva personalitat. Durant molts anys, les classes mitjana i treballadora, predominant en nombre abans de la invasió d'immigrants, aquest fenomen, l'havien anomenat dolenteria i al món rural, gitanada. Ara, els mots sonen a arcaic, fora de lloc, d'ús, i inapropiats. En bona part han estat substituïts pel popular tot terreny mala llet, amb l'excepció de les minories de parla fina i periodistes amb corbata. La culminació de la mentida, però, es manifesta amb força quan hom s'endinsa en el món de les ambicions del poder, polític o bé econòmic. L'aterratge, si és allargat, suau, es paeix molt millor i les mentides surten prou ben planificades i amidades: semblen veritats. Si s'entra a la política fent partit, hom té oportunitat d'entrenar-se i, si hi ha lloc, desenvolupar amb digitat un càrrec de mig nivell o més. Ara bé, si s'accedeix per la porta gran, es troba sobtadament immers en un món en què mentides, veritats a mitges i exageracions –una altra forma de mentir– formen part de la vida quotidiana. Els programes electorals són com odes a la insensatesa. Llavors s'ha d'aprendre a fer-ne la dosificació deguda. Les primeres declaracions són refregits de la campanya. S'ha de vigilar el que es diu: els mítings –tothom ho sap– són fantasiosos, però, per sabut, es dispensen les promeses. Si ara s'inclouen “llibertats” han de semblar veritats o el nouvingut durarà el mateix que un gelat Magnum mini a la mà d'un nen jovenet a l'estiu.

A l'ascensor d'un Parlament, dos periodistes –un de veterà i un de novell– comenten:

El novell: –Pep, he fet tard. Què ha dit el quefe?

El veterà: –Què vols que digui? La solució a mig termini de la crisi i, pel que fa a la resta, més o menys, el de sempre.

El novell: –Respirava sinceritat?

El veterà talla en rodó: –Et convido a un tallat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.