Cop d'estat a Egipte
Pel bé d'Egipte –i d'una bona part de la resta del món– cal que es pugui reconduir el procés de manera pacífica; retornar, més aviat que tard, a la legalitat
A poc més d'un any de les eleccions presidencials i a un any i mig de les legislatives, l'exèrcit egipci ha fet un cop d'estat que ha posat fi al primer govern dels Germans Musulmans i a la presidència de Mohamed Mursi. Es podrà adduir que Mursi ha comès molts errors, des d'una certa deriva autocràtica i islamitzant fins a unes polítiques econòmiques que no han aconseguit frenar l'atur, ni la inflació, ni la carestia dels productes bàsics, ni reactivar el turisme, ni solucionar els problemes energètics (restriccions elèctriques) o de la manca de divises. Al mateix temps, però, Mursi va reobrir la frontera amb Gaza, va condemnar el règim de Baixar Al-Assad i, sobretot, el passat agost, va destituir Hussein Tantaui, home de confiança de Hosni Mubarak que era al capdavant de l'exèrcit feia més de dues dècades, i el va substituir en la presidència del Consell Suprem de les Forces Armades (CSFA) per Abdelfatah al-Sissi, la cara visible del cop. Es podrà adduir també que l'oposició laica havia denunciat el caràcter excessivament confessional de la nova Constitució i que la participació en el referèndum del desembre fou molt baixa, amb prou feines el 33%.
Tot això és cert però no justifica un cop d'estat per fer fora un govern i un president que havien guanyat unes eleccions que, per primera vegada, complien els requisits mínims de transparència, pluralitat i supervisió internacional. Si les circumstàncies ho justifiquessin no caldria anar gaire lluny per trobar governs occidentals que en poc menys de mig any havien incomplert el seu programa electoral, són ineficaços per encarar els efectes socials i econòmics de la crisi i s'embolcallen en polítiques regressives a mesura que la corrupció surt a la llum.
El cop d'Estat del passat 3 de juliol deixa masses incerteses. La primera sensació és que la guineu (l'exèrcit, que controla entre el 30 i el 40% de l'economia i que fou la columna vertebral del règim de Mubarak) vol vetllar les gallines (el poble egipci) i que, després de l'enderrocament de la primera presidència civil, la inestabilitat política pot instal·lar-se al país. Els grups que inicialment van donar suport al cop són antagònics. D'una banda, els joves de Tahrir, Tamarrod (rebel·la't); de l'altra, els ultraconservadors islamistes d'Al-Nur (25% dels vots a les eleccions) –resulta significatiu el suport d'Aràbia Saudita al cop–, i finalment, un descol·locat Mohamed el Baradei que cerca la seva oportunitat. A mitjà termini, podrien aparèixer episodis de violència i, esperem que no, de guerra civil (Algèria, 1992). En tot cas, el resultat és que la democràcia ha perdut credibilitat, mentre la comunitat internacional es limita a no pronunciar-se i a demanar que es respectin els drets humans i es convoquin eleccions i una nova Constitució tal com pregona el full de ruta dels colpistes. Sens dubte, el paper més galdós és per a Barack Obama, que apostava per una cohabitació entre l'exèrcit i la Germandat i que oficialment no pot parlar de cop d'estat perquè suposaria retirar l'ajuda militar de prop de 1.500 milions de dòlars anuals a l'exèrcit egipci, la qual cosa encara ho posaria tot més difícil.
En suma, Egipte és avui un mirall per a tots aquells països àrabs que el 2011 van emprendre el camí de la revolta i el laboratori on es juga a curt termini el futur –a la llarga les ànsies de llibertat són irreversibles– de la primavera àrab i, àdhuc, de Síria. Pel bé d'Egipte –i de bona part de la resta del món– cal que es pugui reconduir el procés de manera pacífica; retornar, més aviat que tard, a la legalitat; i satisfer les aspiracions de llibertat que reclamen els egipcis.
