Al poble

Sóc de poble. Reivindico aquells dies que et sents comunitat, fins i tot família. Estius en què l'olor corporal es barreja amb la de la pólvora dels coets, la dels clavells esclatants o la marinada a la vora del mar. Els que sou de poble m'enteneu. Els que sou de can o cal sabeu de què us parlo. Els moments de compartir la cerveseta del diumenge al migdia al celler de tota la vida; el comentar que s'ha casat aquella, que l'altra ha marxat a viure a Austràlia, o que no sé qui s'ha quedat sense feina i ho està passant malament. I cap d'ells és cosí teu. Ningú amic de l'ànima. Però tots part d'alguna cosa que no saps com explicar, i que té moltes similituds al que anomenem família. És aquell sentit de pertinença a un col·lectiu, a un sentiment, que vius des que vas néixer. Que et fa gaudir quan algú viu moments de felicitat; que et fa sentir enveja de la sort que té aquell lladre quan no paren de sortir-li bé les coses, i mira que tota la vida ha estat un pocavergonya… Les misèries de ser de poble, les grandeses de viure al poble. I avui que havia d'escriure l'article per al diari, arribo a recollir el meu fill a l'esplai i al bar no es parla d'altra cosa. En Dani, que no tenia ni 40 anys, amb dos fills i un tercer que havia d'arribar d'aquí a molt poc, s'ha mort de sobte. I les cames et tremolen, i el cor set contrau. I penses que no hi ha dret, que la vida és massa curta i injusta. I sents que ser de poble és pensar en el Dani com si formés part de la teva vida, perquè en forma part. Perquè és part del paisatge que et fa estar viu i lluitar cada dia pels qui tens al costat. I penses en els seus i allargaries els braços per consolar-los. I malgrat pugui semblar un contrasentit et sents viu i part d'un projecte. Avui estic molt trista perquè el Dani aquest any no viurà el Vinyet, la festa major, Santa Tecla… Però em fa feliç saber que no som de ferro, que el patiment ens fa humans, i que el seu record formarà part del paisatge d'un poble que avui el plora perquè s'ha fet estimar. I disculpeu el localisme.