Viure sense tu
Joc de mans
Em pregunto si al donar-li la mà rebem una part del seu dolor personal
He encaixat la mà d'Obama! Li he donat la mà, a tot un premi Nobel de la Pau, a un dels gestors de la gran potència mundial, la que mana en els nostres destins ni que sigui de retruc. També és de retruc, és per mà interposada, que li he donat. He saludat, parlat i encaixat la mà del periodista iranià Abdolreza Tajik, i ell sí que la hi va donar. Aquest periodista i activista dels drets humans, que viu a París com a refugiat polític, ha estat a Barcelona convidat a parlar de teatre i llibertat.
La seva experiència vital és escruixidora. Detingut, violat, en presència d'un fiscal i de l'interrogador el 2010, després que el cités el Ministeri d'Informació iranià de resultes de la seva denúncia als diaris on treballava sobre la situació dels presos polítics al seu país. Són els danys col·laterals a la repressió del règim iranià contra la revolta verda, o el despertar persa que es va mobilitzar en les eleccions del 2009. Encara ara les ànsies de llibertat dels iranians topen amb la presó quan expressen el desacord.
Hi ha la teoria que donant la mà a set persones acabes donant la mà a tota la humanitat. Cosa que per cert estalviaria esforços als organitzadors de la via catalana de l'onze de setembre; ara ja n'hi ha cent mil, d'apuntats, que és com si hi hagués mig planeta.
Tornant a Tajik, que és qui va saludar Obama quan aquest li va reconèixer la seva lluita personal, em pregunto si de la mateixa manera al donar-li la mà rebem una part del seu dolor personal, de la seva tortura, de la seva censura i lluita. I si també a través de donar la mà a set torturats podem atrapar tot el mal que l'home es brinda, tota la brutalitat que genera la pròpia humanitat.
És absurd, ja ho sé. Ni he donat la mà a l'Obama, ni he rebut els cops i tortura de Tajik. Sí que li he sentit explicar la seva història, i l'he tingut al davant, i he vist el seu rostre, congelat permanentment per aquest record traumàtic. I també estic convençut que, com diria Antoni Tàpies, hi ha nucli de pensament anònim, col·lectiu, una zona per sota de les ideologies, d'on l'art s'abeura en cada època i estil. I d'on la resta d'humans ens hauríem d'abeurar per entendre el dolor de l'altre, i per estendre un tracte més cordial, i amical, sense necessitat ni d'encaixar les mans.
