La columna
Cent anys
Jubany era tan prudent i tan hàbil com convenia a la situació de l'Església
El dia 13 d'agost farà cent anys del naixement del cardenal Narcís Jubany. Abans de ser arquebisbe de Barcelona, va ser durant set anys bisbe de Girona. Miquel Pairolí, a la novel·la Cera, va descriure magistralment la seva entrada a la ciutat en olor de multituds, el dia de Sant Josep de 1964. Nascut a Santa Coloma de Farners, va fer solemnement el viatge de retorn al paisatge de la seva infantesa. Per als catòlics gironins va ser la gran esperança blanca, un home que venia directament de l'aula del Concili Vaticà II envoltat de totes les gràcies possibles: el nom del patró de la ciutat, la distinció física, la categoria intel·lectual, la cordialitat humana. Era talment un bisbe d'estampa i de pel·lícula, en aquell temps en què “el senyor bisbe” era encara una autoritat oficial, una institució social i una figura indispensable de la vida pública.
L'entrada triomfal de Jubany a Girona va ser, paradoxalment, el cant del cigne d'una època, el principi de la fi, l'últim acte de masses de la religiositat nacionalcatòlica. El canvi de clima en tots els àmbits va impedir al bisbe correspondre del tot a les il·lusions que la seva arribada havia suscitat. Il·lusions que, d'altra banda, potser eren excessives, perquè el prelat tampoc no era el personatge carismàtic que podia semblar a primera vista, sinó una barreja sofisticada de diplomàtic i de pastor, una combinació de murrieria i de bondat, d'autoritat i de tolerància, una persona complexa que oscil·lava constantment entre el dret canònic i l'acudit, entre Roma i Santa Coloma de Farners, entre el futur príncep de l'Església i el noi de cal Caganissos. Al capdavall, Jubany va resultar un bisbe normal i equilibrat, tan prudent i tan hàbil com convenia a la situació de l'Església i del país. La seva provada capacitat per nedar i guardar la roba no li va estalviar enfrontaments ni conflictes amb l'autoritat civil ni amb la militar, però el seu pas va deixar un rastre de fets positius que en bona part han resultat irreversibles. No va marxar tan apoteòsicament com havia arribat, sinó més aviat per la porta petita, però va deixar el solc d'una bona dedicació a un poble que, pel naixement i pel càrrec, era doblement seu.
