Veïns

Una de les deri­va­des del procés sobi­ra­nista que estem vivint és la pre­o­cu­pació per una hipotètica frac­tura social en aquest país nos­tre, tan acos­tu­mat a con­viure pacífica­ment. Aquesta seria una de les qüesti­ons que més em podrien arri­bar a amoïnar... si pensés que es tracta d'un perill real. Rotun­da­ment no m'ho sem­bla. Ho dic des de Bada­lona, on fa tants anys que ens entre­nem per a la con­vivència en la diver­si­tat: en aquesta ciu­tat hi ha idi­o­mes, ban­de­res, races i cos­tums que es bar­re­gen i com­par­tei­xen espais. Quan en un bloc de pisos hi veig, fent-se com­pa­nyia, una este­lada en un balcó i una ban­dera espa­nyola al pis del cos­tat, mai no em porta a pen­sar que aquests veïns hagin de trac­tar-se mala­ment quan es tro­ben a l'ascen­sor. Vull pen­sar que sim­ple­ment se sen­ten lliu­res d'expres­sar les seves idees i els seus sen­ti­ments. Estic con­vençuda que qui té ganes de brega en tro­barà amb qual­se­vol excusa, i que no li calen pro­ces­sos sobi­ra­nis­tes perquè en té prou amb qual­se­vol minúcia. Aquesta set­mana ho hem com­pro­vat seguint les infor­ma­ci­ons sobre el judici pel cas de la noia pia­nista de Puig­cerdà. Reco­nec que el cas em té estu­pe­facta. La noia s'enfronta a la petició de set anys i mig de presó, poca broma! Tot i que, d'entrada, esgar­rifa el fet que una acti­vi­tat tan noble com tocar el piano pugui ser con­si­de­rada un delicte, sóc capaç d'enten­dre que sen­tir-ne el so nit i dia pot aca­bar resul­tant una tor­tura. Sense pro­nun­ciar-me, doncs, a favor de cap dels bàndols, em limi­taré a cons­ta­tar la pro­funda tris­tesa que ens ha d'envair davant d'un cas que evi­den­cia la difi­cul­tat que podem arri­bar a tenir els éssers humans per enten­dre'ns i con­viure. Per arri­bar a aquest punt és evi­dent que hi ha hagut into­lerància i falta d'empa­tia en amb­dues parts. Em costa de creure que, en tots aquests anys, aquests veïns no hagin tro­bat la manera de pac­tar una solució accep­ta­ble pels dos extrems. Així, em veig incli­nada a pen­sar, com deia en començar, que per a les per­so­nes infle­xi­bles i amb tendències tota­litàries, sem­pre hi haurà un motiu per bara­llar-se amb els veïns. El debat obert i sin­cer sobre el futur que volem no ens ha de fer por si con­fiem en la gent del país. I jo hi con­fio. I que la sort ens des­lliuri dels veïns pere­pu­nye­tes!