On són els demòcrates?

Núvols de tempesta s'acosten per l'horitzó, lamentablement. Comença a haver-hi massa fets que no es corresponen exactament a allò que en el seu ideal ha de ser la democràcia, eina estranya als interessos i a les passions dels humans, governats immemorialment per tiranies, monarquies i teologies totalitàries. La democràcia és recent, difícil i fràgil. La democràcia no és purament una organització tècnica, és una comprensió ètica del deure i de la diferència, que s'organitza com un equilibri de les parts, de les majories i de les minories. Un estat democràtic no és un estat de partits i eleccions, sinó una consciència ciutadana i un estricte control dels poders, que cap grup ni majoria ha de sobrepassar. És un estat de deures i de drets precisos i rigorosos. Cap tradició ni poder ha d'estar per sobre de la democràcia, un cop les majories o els drets personals es posen en marxa. Doncs bé, el neoliberalisme capitalista ja fa temps que furga en aquest desequilibri natural de la democràcia per instrumentalitzar poders i convertir els estats en eines directes del capital. Aquesta no és una frase esquerranosa, de saló, o una denúncia tòpica: és un fet literal, que es pot veure per tot arreu, especialment arran de la crisi del 2008, que no és una crisi de producció o de funcionament social, sinó una reorganització del sistema i del poder financer. Davant d'aquesta empenta, només la política clara en favor de la distribució i la justícia social, feta des dels poders legítims emanats dels parlaments, pot reconduir la situació. Però els partits polítics grans fa temps que no només no reaccionen, sinó que col·laboren sense dissimular-ho. El ciutadà està cada cop més indefens. Tampoc aquesta afirmació és un simple lema sindicalista o utopista, és un altre fet, palpable. Abaixen sous, es treuen drets i serveis, es privatitza innecessàriament, s'estafa, es canvien lleis a favor del capital, es malbaraten recursos..., i en comptes de fer pagar el mal fet al diner privat i als bancs privats, s'eleva el sagrat nom del mercat i la riquesa mercantil, per fer pagar als estats, al diner públic, tots els errors.

És ben cert que el sistema econòmic es basa en l'organització de l'egoisme i, per tant, és molt difícil que la democràcia política pugui manar sense una democràcia econòmica. Però la democràcia econòmica no arribarà mai si la democràcia política no la construeix. I no ho fa. Pel fet que els ciutadans, en la seva majoria, no tenen una clara formació i consciència de la seva responsabilitat civil, en el cas que calgui resoldre problemes difícils, i ara tenim un problema difícil, de gruix, no cal esperar d'ells una resposta realment ciutadana, excepte minoritàriament. Cal esperar, en canvi, tensió i enfrontament i, al cap i a la fi, temor, covardia i submissió, que és el que està passant. Els poders econòmics no creuen en la democràcia, els poders polítics no actuen democràticament, i els ciutadans no exerceixen la pressió necessària davant uns i altres, justament atemorits per les conseqüències pròpies. Quan això passa, no estem en una època de renaixença, vitalitat, fraternitat i esperança, sinó en una època de decadència, de debilitat i d'egoisme, amb tot el que això comporta: el mal de molts, i el guany de pocs.

Europa es troba en aquesta situació. I a l'Estat espanyol aquesta situació està corregida i augmentada, ja que, anorreat el partit socialista, perquè va renunciar al seu moment a ser socialista, l'actual partit de govern neix de la més pura tradició autoritària castellana, que es remunta com a mínim al segle XVI, des de l'època de l'imperi. La trista situació actual de l'Estat espanyol és saber si s'imposarà l'ala tova o l'ala dura d'un partit que mai, perquè no ho porta al seu ADN, ha cregut en la democràcia. Tots els passos fets els dos últims anys ho confirmen. I tots els passos fets contra el poder de Catalunya ho confirmen doblement. Vista aquesta situació, és doblement comprensible que molts ciutadans de Catalunya hagin manifestat el seu desig d'independència política, convençuts que només en la seva autoorganització podran rectificar el desastre. Però la democràcia a l'Estat espanyol no és un fet, sinó una circumstància. El PP, Ciutadans i ara, tristament, el PSC, ho demostren negant el dret a una consulta democràtica. Atès que es nega la democràcia, i que l'Estat espanyol no funciona democràticament, l'única sortida és o la submissió o la declaració unilateral si la majoria així ho determina en unes eleccions. No cal esperar més. Perquè enlloc hi ha els demòcrates per poder posar les coses, totes les coses, de dalt a baix, al seu lloc.