ERC es configura com a principal adversari de CiU en l'eix ideològic”, diu Duran i Lleida en la seva carta setmanal de divendres. Duran i Lleida té tot el dret del món a estar enfadat perquè no ha guanyat les eleccions, però el moment històric que viu el país reclama lectures no partidistes dels resultats de diumenge. Tant Mas com Junqueras la mateixa nit electoral es van declarar satisfets que les forces que donen suport al dret a decidir guanyessin àmpliament a les urnes i que els ciutadans llancessin un missatge clar de legitimació a la consulta. Mas i Junqueras van interpretar els resultats electorals amb generositat i suport mutu. Duran i Lleida, no.

Dient que “ERC es configura com el principal adversari de CiU en l'eix ideològic”, Duran patina per diversos motius. En primer lloc perquè diumenge es va demostrar que no és veritat que els vots de CiU i ERC siguin vasos comunicants: tots dos van créixer en nombre de vots. En segon lloc perquè ERC és, perdó per l'obvietat, un partit d'esquerres, i CiU ho és de centredreta; no competeixen per un mateix espai ideològic sinó que es complementen. I aquí és on es fa realitat la vella aspiració d'Esquerra Republicana de Catalunya de convertir-se en l'esquerra hegemònica del país, perquè en un país normal hi ha una dreta nacional i una esquerra nacional. ERC mai ha tingut com a objectiu ocupar l'espai de CiU sinó ocupar l'espai del PSC, una estratègia que diumenge passat es convertia en realitat.

I, per acabar, trobo desencertat, després dels resultats electorals, intentar enfrontar els partits que defensen el dret a decidir i titllar-los d'adversaris. És estrany que el president Mas, tan afinat com és en l'ús de les metàfores marineres, no hagi pogut fer entendre encara a Duran que anem tots dins el mateix vaixell. I que els adversaris són uns altres, molt poderosos i, aquests sí, units en allò que de debò els importa.