L'anunci d'abdicació del rei Joan Carles I ha provocat uns comportaments ben estranys. Si d'una banda és comprensible que hagi mobilitzat els defensors de la república que han vist oberta una finestra per comptar-se i mesurar de quina força disposen i fer-hi passar la reivindicació de sotmetre el règim a referèndum, d'una altra banda m'ha fet mal d'ulls que l'independentisme català a aquestes altures del procés de transició nacional s'hagi manifestat contra la monarquia del país de què es vol separar.

Les imatges de dilluns a les places dels ajuntaments amb una estelada i una bandera de la República espanyola fent parella eren pura esquizofrènia. O bé vol dir no saber ben bé què duen entre mans. Una escena semblant es repetirà amb el vot a les Corts espanyoles de la llei orgànica. Trobo que el més coherent és l'abstenció, és a dir, exercir un ja s'ho faran els espanyols amb els seus reis i les seves repúbliques.

Tot plegat no és ni una anècdota, ni la política petita que ha dit el president Rajoy. Gestionar la voluntat d'un poble que s'esforça per guanyar-se la independència 300 anys després és fer política de la grossa. Per tant, barrejar l'estelada amb la bandera de la República espanyola revela o bé inconsciència, o bé incompetència. I una i altra no auguren res de bo.

Sobretot perquè aquest comportament ha tingut lloc una setmana després de les eleccions europees, que si bé han assenyalat que l'independentisme català veu ERC com a garant del procés, també han deixat clar que encara hi ha molta feina per fer perquè el sí a la independència tingui garantida la victòria en el referèndum del 9 de novembre.

Els resultats de les eleccions van ser inequívocs: els partits del sí i sí van guanyar clarament. I l'augment de la participació va ser prou notori perquè la voluntat de ser i de ser europeus hagi sortit reforçada i hagi quedat clarament fixada. Ara: amb un 47% de participació tan sols, cap extrapolació pot ser fiable. I més encara si resulta una evidència que el 25 de maig qui més es van mobilitzar van ser els partidaris de la independència. A més, s'ha de tenir en compte que, fins ara, el govern espanyol i els partits unionistes només s'han esforçat a negar el dret a decidir i barrar la celebració d'una consulta. Però que si, per la pressió internacional o pel que arribi a ser, el referèndum s'arriba a fer, llavors tot el seu esforç, guerra bruta i totes les trampes que calgui incloses, s'adreçarà a aconseguir que guanyi el no i la broma independentista s'acabi per una generació com a mínim.

Dilluns, veient les imatges d'independentistes catalans brandant eufòrics l'estelada i la republicana espanyola, vaig recordar l'anècdota de Josep Suñol i Garriga.

Va contar Lluís Aymamí a Els diaris de la Rambla que el 14 d'abril de 1931 Suñol va fer posar la bandera catalana que tenia amagada en un calaix de l'escriptori en el pal nu del balcó. Al cap d'una hora van començar les pressions perquè hi pengés també la bandera de la República espanyola. Suñol considerava que no ho havia de fer i es va mostrar intransigent perquè “si la volíem ben alta, ben dreta i ben sola no hi havia cap raó perquè ara, que havia arribat l'hora, la féssim sortir acompanyada”.

Al final, les pressions van arribar a tal extrem que Suñol va haver d'acceptar de mala gana que pengessin a la bandera de Catalunya una llaçada tricolor. “Decididament no ens en podem escapar. Avui és una corbata, demà qui sap què serà”, va exclamar.