Shakespeare al supermercat
La cultura té sentit quan és edificant i alhora crea fissures, quan il·lumina el món i alhora el fa estrany
A Indiana, cada dissabte al matí el meu fill i jo anem a comprar mentre la meva dona es queda a casa feinejant. A les nou anem al mercat dels pagesos a comprar enciam (“ciam”, diu en Folc), bledes, patates, ceba i pa. Després, anem al “mecat pitit”, que vol dir la botiga orgànica on hi acabem de comprar els productes frescos: tomàquets, fruita, formatge o llet. Després anem a buscar la “can peix” a una carnisseria peixateria on venen de tot, des de filet fins a cocodril. Finalment, el “mecat gros” és el supermercat on hi comprem productes de neteja, aigua amb gas, oli, gelat o bolquers. A cada lloc hi predomina un tipus de gent diferent: neorurals i joves alternatius al mercat dels pagesos; professors i gent de professions liberals a la botiga orgànica i a la carnisseria peixatera, i gent treballadora al supermercat gros. Els temes de conversa també varien. Amb els professors parlem de temes més tècnics (la universitat, política, vins) i amb la gent més humil parlem de temes més generals (el temps, els nens, les jornades de treball inacabables).
Fa uns dies érem a la caixa del supermercat i li vaig demanar a la caixera si podia posar l'aigua amb gas dins de dues bosses, perquè així les bosses, que són primes, no es trenquessin. (Als Estats Units, les caixeres posen elles mateixes els productes dins les bosses.) “Could you please double-bag the water?” Ella em va dir que sí, i va afegir: “Double, double toil and trouble; / Fire burn, and cauldron bubble.” Li vaig demanar què volia dir, i em va explicar que eren versos de Macbeth, una obra d'un home que es deia William Shakespeare. Efectivament, aquests versos pertanyen al cant de les bruixes a l'inici de l'acte IV, i Salvador Oliva els tradueix així: “Crema, foc, i bull, barreja / que el perol ja bombolleja.”
Tots defensem que la cultura és important. Però també cal tenir en compte que, de la cultura, se'n pot fer un ús social alliberador o bé un ús social conservador. Shakespeare, doncs, es pot utilitzar de dues maneres: o bé per mostrar distinció social, és a dir, com un mer producte estètic que permet reafirmar una posició de classe, o bé, com en el cas de la caixera, per trencar les expectatives que t'ha assignat la teva situació i per elevar-te cap a un altre reialme d'experiència i de possibilitats. Això no vol dir que la cultura només sigui alliberadora si és a les mans de les classes baixes. Però sí que només té un sentit dinàmic i creatiu si crea algun tipus de curtcircuit entre la ficció que projecta i la situació social present. Si no hi ha aquesta desestabilització de l'estat de coses, la cultura esdevé una mera ocasió per al plaer cultural i l'ostentació de privilegi.
Però això no vol dir tampoc que la cultura hagi de conduir necessàriament a cap acció revolucionària. De fet, fins i tot es pot afirmar el contrari, ja que, en la mesura que la caixera s'allibera a través de Shakespeare, llavors no se centra en la lluita concreta contra l'explotació del seu treball. Per això no hi ha causalitat directa entre cultura i política. La cultura potser no genera el que abans se'n deia consciència de classe, però tampoc se l'ha d'entendre com un producte humanista embolcallat amb paper de cel·lofana. La cultura té sentit quan és edificant i alhora crea fissures, quan il·lumina el món i alhora el fa estrany, quan mostra allò que uneix i allò que separa la caixera i el client per sobre de la cinta mecànica, les bosses primes i el maleït aparell per passar la targeta de crèdit.
