LA GALERIA
Dylan profètic
No tot està perdut quan la informació, la bellesa, el pensament, obren nous camins per expandir-se més enllà dels canals habituals
Qui ens havia de dir que els versos que Bob Dylan va escriure l'any 1963 en el The times they are a-changin tornarien a estar de plena actualitat camí de la segona dècada del segle XXI. I és que cada cop es veuen més signes que anuncien un canvi amb un objectiu, encara, massa incert. Hi ha una sensació de desànim com la d'haver trencat els ous i encara haver de fer la truita, si se'm permet la metàfora. Els valors polítics, econòmics, socials i morals, i les troballes científiques és com si es trobessin en un procés de mutació cap a altres maneres de manifestar-se. A curt, a mitjà o a llarg termini, crec que la força de la història –i no tota la que surt als llibres– és imparable. Els de la meva generació, prop de la seixantena, sembla que ens moguem en terra de ningú, entre un passat que es fa cada cop més llunyà i un futur que, paradoxalment, mai havia estat tan desprogramat com ara. Penso, per exemple, en el cas de Ciutat morta. Un documental colpidor que va ser rebutjat pels principals poders de l'administració i per la pràctica totalitat de mitjans de comunicació. I, malgrat tot, ha arribat a moltíssima gent i ha merescut ser portada dels mitjans que al seu moment li van negar el pa i la sal. Rebuig molt lògic si pensem que no deixa precisament indiferent ningú i posa en qüestió els tres omnipotents poders: el judicial, el policial i el polític. El que fa més por no és la injustícia concreta que se'ns mostra, sinó l'evidència que ningú ja pot assegurar que no s'hagués produït abans, no es produeixi ara i no es pugui repetir. La percepció que la innocència no sempre és sinònim d'impunitat. Crear un corrent d'empatia cap a noves maneres d'entendre i voler canviar el món. Això és, precisament, el que els fa por i els ha fet sempre por als qui s'han atorgat el poder d'administrar els seus designis. Ciutat morta obre també un camí cap a l'esperança. No tot està perdut quan la informació, la bellesa, el pensament, obren nous camins per expandir-se més enllà dels canals habituals i arriben a la gent amb tanta o més força que si hi haguessin arribat pels mitjans tradicionals. De la visió curta que tenen alguns del món, em ve al cas la llumenera que va censurar sis minuts de documental que han arrasat a YouTube i que en el context de la pel·lícula segur que haurien passat més desapercebuts.
