Adjectius presidencials

El president d'un país no és un ésser políticament neutre. Ben al contrari. És el líder d'una formació política i s'ha presentat a les eleccions amb uns plantejaments concrets i un programa d'acció política determinat. Però entra dins la norma democràtica que quan és investit president assumeix una dimensió institucional que el fa president de tots els ciutadans. Dels que no pensen com ell i no el voten, també. I aquests ciutadans han de respectar la seva figura institucional tot i que discrepin de les seves posicions polítiques. Si el govern, com passa a Catalunya, és de coalició, aquesta dimensió transversal del President s'accentua. Per això un President ha d'anar molt amb compte amb els qualificatius i les adjectivacions en els seus discursos. Encara més si és el debat de política general. El president Montilla és socialista. No descobreixo la sopa d'all. Per tant, no és independentista ni sobiranista. La seva ratlla nacional se situa en el catalanisme. Legítim de totes totes. I ningú diu que hagi de ser independentista. Però qualificar el sobiranisme d'aventura i invent és un maniqueisme intel·lectualment massa fàcil que voreja la falta de respecte cap a milers de ciutadans que se senten sobiranistes. No crec que per defensar l'Estatut o per rebatre arguments independentistes el President hagi de fer servir aquest tipus d'atributs. Com no em semblaria bé que un President qualifiqués el projecte socialista d'infantilisme o somiatruites pel fet que es basés en la idea que encara algun dia arribarà la terra promesa de l'Espanya federal.