El cost dels morts

La consciència de la mort que caracteritza la nostra espècie fa que acomiadem els difunts amb algun tipus de festa o ritual. Des de la multiculturalitat de les grans ciutats fins als habitants de l'aldea més remota del cor de l'Àfrica o la Guinea. Com havia sentit a dir a casa, “cada terra fa sa guerra”. Fa pocs dies vaig haver de tenir tractes amb una funerària, concretament, per la mort de la meva mare, víctima de tant viure. Afortunadament, són uns serveis que no acostumo a usar gaire sovint, però recordo la imatge de l'home (l'enterramorts, en deia la gent), que havia canviat la granota de fuster o de llauner per una vestimenta més solemne a l'hora de treure tots els entrebancs i molèsties possibles a la família. Ara ja no queden funeràries locals, són grans empreses del negoci de la mort les qui han fagocitat les més properes. El meu darrer contacte amb la funerària va ser molt diferent. Vaig haver d'acudir a unes oficines molt semblants a les dels bancs o els concessionaris de cotxes. Fins i tot hi havia una bonica tassa imitació roca plena de caramels i em van donar un bolígraf amb l'anagrama de la multinacional. Per una vegada van coincidir gustos amb senzillesa i la cosa va sortir per poc més de 3.000 euros. Entre somriures forçats i silencis incòmodes fullejava els diferents catàlegs i tarifes que m'anaven oferint de caixes, rams i corones de flors, cerimònia religiosa, esqueles i recordatoris. Després de compartir una estona de sumes i restes, i l'acord tancat, em van dir que hi havia un servei d'una plana web de la mateixa empresa que assegurava la memòria eterna de l'absent enviant les seves dades, no al cel, sinó directament al núvol. Vaig declinar, conscient que entre les noves tecnologies i la meva mare no es va produir mai ni la més mínima connexió ni crec que s'arribi a produir mai en tota l'eternitat. La tafaneria em va dur a preguntar-los què passava quan algú no tenia diners. Segons vaig entendre, el cas passa als serveis socials, que han de determinar el nivell de solvència que tenia el difunt. Si es demostrava que, efectivament, estava pelat com una rata, hi ha uns fons socials que paguen el nínxol i la caixa. Una noia somrient em va especificar que no hi entrava la missa ni les flors. Per cert, un enterrament suporta una càrrega de l'IVA d'un 28%, exactament el mateix que els productes de luxe, com ara que t'enterrin.