LA GALERIA
Que ho ensumin bé
A Piacenza, aprofitant que tenen més de 2.500 vaques, expliquen la importància que han tingut en la nostra civilització els excrements
A la zona de Piacenza, prop de Milà, s'ha obert fa poc un museu dedicat a la merda. El nom del nou espai cultural no fa servir eufemismes ni subterfugis, es diu Il Museo della merda, tal qual. Aprofitant que disposen de més de 2.500 vaques que mengen, s'engreixen i caguen per produir la llet d'on sortirà el cèlebre grana padano, expliquen la importància que han tingut en la nostra civilització els excrements. Allò que acostumem a evacuar en la més estricta intimitat i que ha donat lloc a qüestions tan nostrades com la coprofília i l'escatologia. Un dels seus responsables, Gianantonio Locatelli, explicava en un reportatge de televisió que a ell també li feia molt de fàstic l'olor, la textura i la sola presència de les sobres dels ventres. Això, però, no ho considerava motiu suficient per obviar la utilització que al llarg del temps havia fet l'home de les cagarades. Rajoles per a la construcció, colorants per a obres d'art, energia calorífica, biomassa, etc. A les zones rurals de països sense gairebé recursos –en vies de desenvolupament, en diuen els farsants eufemístics per evitar la paraula pobres– és molt comú veure els taulats dels habitatges plens de tifarades d'animals per tal que s'assequin i els serveixi de combustible per cuinar i escalfar-se. Una vegada vaig demanar a un vell amic indi què ho feia que ningú perseguís les rates. L'home em va explicar que disposava d'un hort on es cultivava les seves verdures. Les cuinava per a ell i el que li sobrava ho deixava a la porta per si passava algú que ho necessités. Les restes que no volia ell ni ningú, les llençava en un pati per tal que les mengessin els gossos, les vaques i els porcs que defecaven al seu hort abonant-lo. I el que queda finalment, em va dir, la meva merda alimenta les rates. L'essència de la fe en la reencarnació que fins al segle XVII, més de dos mil anys més tard, Occident no va descobrir amb allò que la matèria no es crea ni es destrueix sinó que tan sols es transforma. Celebro la posada en marxa d'un museu de la merda, molt més interessant que un museu de merda com un de la meva comarca dedicat a un personatge inexistent i fet amb les sobres de l'attrezzo d'una sèrie de TV3. Si mai tinc l'ocasió de viatjar a la zona de Piacenza, ja conec un dels llocs que mereixen fer-hi una visita. Al Ripollès hi ha opcions molt més interessants que visitar un museu de merda.
