Diputats mòbils

Amb tot el respecte per Ses Senyories, però resulta ridícul l'exercici de corporativisme que estan mostrant els diputats i diputades del nostre Parlament per l'afer de les pantalles de mòbil fotografiades i publicades. Ja sé que pertanyo a una professió en què Déu n'hi do, el corporativisme, també. Però com que sempre hi he estat en contra, no veig per què no hauria d'acceptar aquest gremialisme parlamentari que fa tan estranys companys de viatge com ICV i el PP. Els periodistes o fotoperiodistes han fet la seva feina i els missatges que s'han publicat són estrictament polítics. Per tant, no és cert que pertanyin al camp de l'esfera privada com apunten els ofesos diputats i diputades. Eren missatges de mòbil fets en seu parlamentària, en un edifici públic, en un acte públic, en què la presència de càmeres i periodistes era més que evident, i el que es va difondre no era cap missatge particular, per exemple familiar, sinó de contingut polític. Els autors n'eren conscients, i per tant, era seva la responsabilitat de deixar d'escoltar el debat per fer aquest tipus de missatges. Un era d'un conseller del govern que feia crítica del discurs del President i l'altre, d'un destacat diputat del PP que criticava, fins i tot grollerament, el seu propi partit. Si això no té rellevància periodística, que m'ho expliquin. Perquè si demà per casualitat sento al saló dels passos perduts una animada conversa entre dirigents d'un partit polític, sigui quin sigui, sobre les martingales que el seu partit tenia amb en Millet (és una hipòtesi), què he de fer com a periodista? Callar perquè ho he sentit en una conversa privada? Que no sabem què és la llibertat d'informació, que els senyors i senyores diputats i diputades haurien de defensar mal que els pesi?