Campanya molt singular
La democràcia catalana sap i vol confiar en les urnes per dirimir els conflictes polítics
Aquesta és la campanya electoral més singular des que els catalans i catalanes podem votar els nostres representants al Parlament de Catalunya. Els que érem majors d'edat el 1980, hem pogut exercir el dret a vot en deu ocasions. La del 27-S és l'onzena. Serà aquesta l'última de l'era autonomista? Si la convocatòria d'aquestes eleccions es planteja en aquests termes, és evident que la campanya actual no s'assembla a cap de les anteriors. En realitat, es tracta d'una campanya electoral única, marcada almenys per set diferències respecte a les precedents.
La primera i més rellevant diferència és el tipus de resposta que la convocatòria i la campanya reclamen de l'elector. Independència, sí o no? El caràcter plebiscitari del 27-S és cosa volguda com a mal menor pels independentistes i al final assumida de facto pels partits unionistes. Arguments, lemes de campanya, eslògans, espots o apel·lacions al vot, tot és calcat al que s'hauria expressat en un referèndum a l'escocesa.
Situar l'inici oficial de campanya l'11 de setembre no deixa marge per al dubte sobre la intencionalitat política de la convocatòria. En convocar eleccions avançades per al 27-S, Mas i el seu equip devien calcular els avantatges de la data, entre els quals, i no el menor, la coincidència d'inaugurar la campanya el dia més emblemàtic per al nacionalisme català, la Diada. La Via Lliure de la Meridiana podia ser, i de fet va ser, el gran míting de masses a favor del sí, que donava el tret de sortida a la cursa final.
La tercera diferència mereix ser destacada: és la plasmació definitiva d'una icona pròpia, l'estelada, com la marca més nuclear i representativa del moviment independentista català. L'estelada ha estat sempre més o menys present en les manifestacions i vindicacions nacionals. Però, des que Convergència va assumir sense ambigüitats la bandera de la independència, junt amb Esquerra i la CUP, l'estelada ha passat a ser el símbol més universal de la voluntat dels catalans de tenir un estat sobirà.
A diferència d'altres eleccions, ara el món observa amb atenció el que passa a Catalunya. La internacionalització de “la qüestió catalana” és un fet. Si el punter groc de la Meridiana mereixia de ser foto de portada al The New York Times i la BBC entrevistava Raül Romeva, no hi ha dubte: els resultats del 27-S i el desafiament d'una Catalunya independent són objecte d'interès preferent a Europa i a fora.
I són objecte de singular interès òbviament a Espanya. La novetat és la campanya compacta dels grans mitjans espanyols a favor dels partits unionistes. Quants líders independentistes són entrevistats a A3, T5, TVE, Cuatro o La Sexta?
La sisena diferència és un efecte del plebiscit: la divisió de l'electorat català entre les dues grans opcions, com passaria en un referèndum, sembla inqüestionable. Una altra cosa és parlar, per ignorància o per mala fe, de “fractura de la societat catalana”. La democràcia catalana sap i vol confiar en les urnes per dirimir els conflictes polítics.
I finalment aquesta campanya serà molt més decisiva que les precedents –seria la setena diferència– per fer decantar un alt percentatge d'electors indecisos (que el CIS situava sobre el 25%) cap a una de les dues opcions. Per això podem pronosticar una batalla d'enquestes i de titans, amb totes les armes legals o no tant, durant la darrera setmana d'una campanya que serà transcendental per al futur de tots els catalans i catalanes.
