L'obediència catalana
Després, amb el reconeixement del nou
estat català, el mapa polític ja
es diversificarà segons les tendències
i les opcions habituals a Europa
El mapa polític dibuixat i registrat per les eleccions del 27-S em sembla un típic mapa de transició. D'entrada, gairebé cap partit es manifestava prou satisfet dels resultats. Però fins i tot el partit taronja, el més beneficiat per la contesa, reclamava noves eleccions en el moment de l'escrutini. Després del xoc de les primeres hores, els analistes han destacat unes perspectives de gran provisionalitat en l'etapa política que s'ha obert a Catalunya. Tot el plantejament plebiscitari del 27-S consumava la defunció de l'anterior mapa de partits de la Catalunya autonòmica i potser de l'autonomisme com a opció política legitimadora. Des d'aleshores ha desaparegut CiU, ha quedat sense representació UDC, el PSC ha sofert una greu crisi d'identitat i el PP ha passat a ser gairebé residual. Què queda ara del bipartidisme espanyol a Catalunya? Ho sabem: 27 diputats entre 135.
Un dels elements a ponderar és el reforç del que en temps de la primera transició en dèiem l'“obediència catalana” dels partits. Si observem el conjunt dels resultats del 27-S veiem molt incrementada l'“obediència catalana”. Junts pel Sí i la CUP no sols no tenen cap correlat a l'Estat, sinó que es declaren obertament independentistes. El mateix ascens de Ciutadans és en part atribuïble a la seva condició de partit català. Per contra, el fracàs de CSQP pot adjudicar-se a l'excessiva dependència de Podemos. El cas del PPC és definitiu: els resultats són els pitjors de la seva història. També la coalició guanyadora, Junts pel Sí, representa un salt rupturista. Els dos partits fundadors, CDC i ERC, han renunciat a moltes coses (líders, llistes, programes, sigles) i tot per un objectiu mai compartit (CDC no era independentista abans del 2012). I ho han fet a més amb la inclusió de candidats de la societat civil (ANC i Òmnium) i d'altres partits (líders del PSC i d'UDC) i amb un cap de llista procedent d'ICV.
Per als partits d'“obediència catalana”, els resultats han estat excel·lents. No sols s'ha aconseguit una majoria absoluta parlamentària, sinó que els votants per la independència han augmentat en 180.000 vots respecte al 2012 i s'aproximen al 48% del sí (contra el 39% del no, si comptem a part l'11 % del sí-no de CSQP). Des del Madrid “oficial” (Rajoy, PP, PSOE i grans mitjans) s'ha volgut ignorar aquesta realitat. Però, com escrivia Suso del Toro, ha guanyat les eleccions la República Catalana. I es preguntava: encara no ha presentat la dimissió el president del govern?
L'evolució de la política catalana haurà de fer front ara almenys a tres grans reptes, que marcaran el grau de compromís amb el mandat de les urnes. Un, la declaració del Parlament sobre una petició de celebració de referèndum d'autodeterminació, on serien comptats tots els diputats sobiranistes. Dos, la formació del nou govern, presidit per Mas. I tercer, un acord de coalició similar a Junts pel Sí per concórrer a les pròximes eleccions espanyoles.
En aquest procés de transició cap a la independència, el repte més important és si Junts pel Sí aconseguirà de consolidar-se, no sols com a coalició electoral, sinó sobretot com a força hegemònica capaç de liderar el país fins al moment de la ruptura definitiva. Després, amb el reconeixement del nou estat català, el mapa polític ja es diversificarà segons les tendències i les opcions habituals a Europa. El pluralisme és essencial en les democràcies avançades, però el pluralisme estable és un luxe dels estats sobirans.
