Llei, realitat i oportunitat

Començaré amb l'evangeli, no com a autoritat divina –això va per cadascú– sinó com a element fundacional d'una tradició reconeguda. “El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte. Per això el Fill de l'home és senyor fins i tot del dissabte” (Marc 2:27-28); a propòsit del mateix: “Jo us dic que aquí hi ha alguna cosa més gran que el temple” (Mateu 12:6). Ho he escrit molts cops, però com que tants cops és deixat de banda no està de més tornar-hi: és immoral esgrimir la llei contra la realitat col·lectiva i, si la llei hi va, no tan sols és legítim anar-hi en contra, sinó necessari. Permetin-me que m'autociti: els grans canvis de la història s'han fet contra la legalitat vigent: contra la llei van demolir el mur de Berlín, van instaurar l'Església de Roma, la República Francesa, els Estats Units d'Amèrica, la Unió Soviètica i el règim que l'ha substituït, al marge si ens agraden o no les realitats històriques que n'han pervingut. Hi afegiríem la majoria de grans institucions que han canviat la faç del món, i algunes que no tant, com la soi-disante actual democràcia espanyola. Cosa que ens duu a la qüestió al meu parer central en termes estratègics, i que es revela sota la música dels qui argumenten des de l'unionisme: una música autoritària, de funcionari que aplica la norma des de la taquilla, mancada d'empatia i de necessitat d'agradar i seduir, fins i tot de convèncer, perquè seguint Unamuno, no li calen al qui es creu en possessió de tots els atributs morals i pràctics necessaris per vèncer, i per tant que no pot ni ha de passar cap altra cosa.

Per aquí es pot anar més lluny. El règim espanyol és respectable com a subjecte de llei? És una democràcia real? Mal que també ha estat dit un cop i un altre, també cal repetir-ho fins que faci efecte: recordem com es va construir, pactada amb franquistes que operaven des de la força però obligats per pressions internacionals, amb els canons dels tancs apuntant-nos a tots, imposant realitats polítiques –la monarquia al capdavant– sense alternatives reals, de forma coercitiva, amb l'amenaça de presentar això o el daltabaix. Un mecanisme intacte –amb els socialistes incorporats sense que sembli treure'ls un minut de son– que permet la pervivència d'un monument franquista com el Valle de los Caídos, que permet mantenir a càrrec de l'erari públic una Fundación Franco, que sustenta un règim que no s'ha desmarcat de forma explícita –tampoc implícita– de l'herència de l'anterior, els greuges militars i civils del qual segueixen irresolts, mentre els seus pròcers mantenen les prerrogatives, un cas únic al món entre els estats de dret. Què té tot això de respectable?

Des d'un marc de tal categoria moral, assistim a una manipulació constant d'elements d'autoritat, a continus trànsits il·legítims de categories, com el de pretendre que, ja que són espanyols, el destí dels catalans l'ha de decidir el conjunt dels espanyols, una fal·làcia bàrbara només sostenible des del menyspreu més absolut de la idea mateixa de democràcia.

Per acabar: es diu que qui vagi al capdavant del procés és irrellevant. Podrà ser-ho en termes de principi moral, i encara això és discutible, però enmig d'una operació política de l'envergadura de la present, sostenir tal cosa és propi d'autistes. Cap acció rellevant ha de ser considerada al marge de l'efecte produït en l'entorn. Dec ser el pitjor defensor que tindrà mai l'Artur Mas, però a banda del que se'n pugui dir a favor o en contra, tombar-lo del capdavant del procés serà vist des de Madrid com una derrota de l'independentisme, i per tant com una victòria espanyola, i jugarà com a element clarament negatiu per a les aspiracions sobiranistes. I, encara, en l'àmbit internacional es perdrà un actiu identificat i reconegut –factor també important entre els catalans mateixos–, i farà un efecte anticlimàtic, d'inconsistència, de vacil·lació, de dispersió. Si ja és prou complicat fer entendre principis i qüestions de fons, embarcar-se a haver d'explicar un gest com aquest és lligar-se un mateix la corda al coll.