Full de ruta
L'atzucac de Felip VI
La Zarzuela sospitava que el laberint arribaria i va activar la successió amb Rajoy i Rubalcaba
Si durant la campanya electoral del 20-D fer enquestes es va convertir en una professió de risc amb una alta sinistralitat, durant la ressaca electoral hi ha un perfil professional que ara desafia la inseguretat: el de redactor del discurs nadalenc del rei Felip VI.
Precisament quan les cancelleries del món han congelat els protocol·laris telegrames de felicitació perquè per més que miren i remiren els resultats del 20-D no saben qui felicitar, el rei Felip VI s'enfronta demà a les nou del vespre al discurs més difícil des que va assumir el tron, el 19 de juny del 2014, i en el qual no pot obviar el laberint polític d'una Espanya que, de tant mirar Dinamarca, ara s'hi assembla bastant. El discurs reial va ser enregistrat ahir i el seu contingut serà escrutat amb lupa perquè és el primer del monarca amb un govern en funcions i un horitzó amb disfuncions.
Un cop emès el discurs nadalenc, però, per a Felip VI començarà el veritable atzucac: la Constitució l'obliga a comunicar al president del Congrés un nom de presidenciable després de les reunions amb els candidats. Ironies del destí, un exemple recent del que pot viure el 2016 li ve d'una república, la veïna Portugal, on el president Aníbal Cavaco Silva va proposar inicialment el guanyador i conservador Pedro Passos Coelho i el primer ministre és ara el socialista Antonio Costa gràcies a un acord amb el Bloc d'Esquerra, el Partit Comunista i l'ecologista Els Verds.
Els entregats a l'enyorança del vell bipartidisme viuen aquests dies amb una altra enyorança: la d'aquell Joan Carles I que no dubtava mai perquè el partit que guanyava ho feia amb majoria absoluta (el 1982 i el 1986 el PSOE, el 2000 i el 2011 el PP) o amb majoria simple (el cas del PSOE els anys 1989, 1993, 2004 i 2008 o el del PP el 1996). Però La Zarzuela sospitava que el laberint arribaria i va activar la successió amb Rajoy i Pérez Rubalcaba. Per a la nostàlgia queda l'època en què l'espectador seia davant el televisor i es podia entretenir a desxifrar les fotos i el pessebre triats pel rei com a attrezzo i a fer apostes sobre en quin minut diria per primer cop allò de “es para mí un motivo de honda satisfacción...”
