Tribuna
El retorn de la gran ocasió
“En la declaració de futur i en l'exigència que els altres reconeguin errors hi ha senyals més que interpretables. L'únic error que ell ha comès ha estat confiar en els socis?
En una pel·lícula de Brian de Palma, Els intocables d'Eliot Ness, hi ha un moment en què el protagonista està desanimat per la impossibilitat de trobar policies no corromputs per la màfia. El poli veterà –interpretat per Sean Connery– li diu una cosa així com ara “Si no et fies de les pomes del cistell, vés a buscar-les a la pomera”.
Quan es va saber que el pròxim president de la Generalitat seria el fins aleshores alcalde de Girona, Carles Puigdemont, em va fer aquesta impressió: que, a més d'altres factors, entre els quals no seré jo qui li negui l'intrínsec mèrit propi, tal necessitat de saba nova ha pesat molt. Puigdemont arriba sense motxilles de passats obscurs i amb l'experiència i el crèdit necessaris per enfrontar-se al santjordià drac de set caps –o a l'heraclesiana Hidra de Lerna, que diuen que en tenia nou!– amb què ara es bregarà.
A títol personal puc dir que des del poc tracte que he tingut amb el senyor Puigdemont només en puc dir coses bones, i els qui em coneixen saben que no sóc de l'espècie llepaculs. Quan els del Conca li van donar el premi gros a l'escultor Torres Monsó, que en els temps d'estudiants de batxillerat havia estat el millor amic del meu pare, l'aleshores alcalde em va venir a buscar perquè el pogués saludar; i va ser sota el seu mandat a l'Ajuntament de Girona, i no sota els dels grans amics de la família, en Quim Nadal i l'Anna Pagans, que en Pere Freixas i en Joan Boadas van aconseguir finalment fondre en bronze l'escultura del meu avi, feta el 1905 per Ricard Guinó, que ara s'exposa a la Fontana d'Or.
Més enllà d'anècdotes personals, no hi ha núvols en la confiança que li mereix a aquest cronista l'adveniment del nou president del país, però sí sobre el procediment i el tempo amb què s'hi ha arribat. Els estira-i-arronses de les eleccions ençà m'han recordat els temps d'estudiant d'arquitectura, quan ens reuníem tres o quatre companys per fer un treball, i les sessions de feina s'espaiaven i demoraven fins que s'acostava el dia de l'entrega, i havíem de córrer per evitar allò que al final sempre era inevitable: passar-se els tres últims dies sense dormir i sense fer altra cosa. Algú va dir que la millor definició d'“inspiració” és “termini d'entrega”.
En aquell cas, fer el paper de la llebre capritxosa en la faula en què acaba guanyant la tortuga constant llastava la qualitat del treball; en el cas que ens ocupa, la ferida –i curar-la serà una de les primeres feines del nou president– és l'esgotament i la pèrdua d'il·lusió d'una part important de la ciutadania, en especial de la que està pel sobiranisme, i tant de bo no m'estigui equivocant en el temps del verb. L'atònit ciutadà/lector ha assistit impotent –en el sentit del mot que afecta les seves prerrogatives civils– a la gimcana/calvari d'operacions negociadores i gestos cada cop menys de l'àmbit estrictament polític i més del sainet de germans Marx. En malsons s'apareixia en Dencàs el 1934 fugint de la Generalitat per les clavegueres. Venien ganes de dir: “Servidors de la res pública, deixeu de veure ineluctables immensitats en la foscor del forat del propi cul i sortiu del pou.” Com? Un nen de deu anys podria dir-ho: amb confiança, eficàcia, unitat en els punts essencials, rectitud d'intencions.
Per començar, posant llum en els punts on s'apreciïn foscors. En l'últim discurs de Mas n'hi ha hagut algun que l'oposició ja l'hi ha retret, per exemple quan ha dit “Allò que les urnes no ens han donat ens ho hagut de donar la negociació”, com si no fos del tot democràtic fer ús de les normes i les prerrogatives dels mecanismes electorals i postelectorals, fet per cert que hauria d'acabar per sempre la polèmica si és lícit o no tirar endavant el procés amb majoria de diputats però no de vots: no són aquestes les regles del joc? El govern no està legitimat per prendre les decisions convenients? Dir el contrari és com pretendre que per guanyar un partit de futbol no n'hi hagués prou marcant més gols que l'adversari sinó que també s'hagués de tenir major possessió de la pilota.
El discurs “final” de Mas mereixeria un article tot sol, i el cronista no seria acusat de fer llenya de l'arbre caigut, perquè aquest mascle alfa no feia pinta d'estar-se'n anant. Per què un pas al costat i no un pas enrere? El missatge no és casual: jo no retrocedeixo. En la declaració de futur i en l'exigència que els altres reconeguin errors hi ha senyals més que interpretables. L'únic error que ell ha comès ha estat confiar en els socis? Manarà molt en Mas des d'on vagi nominalment? Només li va faltar dir com MacArthur quan Truman el va destituir: “Tornaré.” I encara podia haver dit: “Això no quedarà així.”
