La crònica
Cent setmanes
El bisbe el va castigar, fent cas del que va declarar l'agressor, foragitant-lo de la parròquia de Riells
Els suposem coneixedors que el dia 5 de desembre del 2013 es va cometre un homicidi a Blanes que va canviar la vida a mossèn Jaume Reixach, rector de Riells, tot i que en cap moment se li hagi imputat la mes mínima relació amb el crim. El bisbe, però, el va castigar, fent cas del que va declarar l'autor de l'agressió, foragitant-lo de la seva parròquia de Riells, i imposant-li silenci en els mitjans de difusió. El patiment moral i material de mossèn Reixach ha estat gran des de fa dos anys i mig. Alguna gent ha preferit no pronunciar-se... o ha fet el distret.
Però “Els amics de Jaume Reixach”, provinents en majoria de la seva parròquia, no l'han deixat abandonat, i tenen cura de procurar auxiliar-lo, i de difondre via Internet els articles que escriu, i que els diaris no publiquen. Setmanalment, Reixach escriu. Humilment em cal dir que em costa trobar en els seus cent escrits cap senyal d'heterodòxia o d'immoralitat. Més aviat la seva fe és planera com ho era la de mossèn Cinto Verdaguer: basada en uns conceptes elementals i fervorosos de les figures de l'Evangeli: Jesús, Maria, els apòstols, la Creu, la solidaritat humana, l'amor... Allò que va ensenyar tants anys mentre va ser director al Collell, i a tants alumnes, ho conserva intacte!
Cent setmanes fa que escriu d'aquesta manera. I per recordar-ho ha tramès uns dístics que són tot un poema. En transcrivim uns quants:
“Estimaràs els pobres/ no amb paraules sinó amb obres.” “L'orgull és propi del ruc:/ algú sense suc ni bruc.” “Un arbre de bona fusta/ no fa la creu menys injusta.” “Els jerarques religiosos/ solen ser els més vanitosos.” “El destí de la humanitat/ és lluitar per la llibertat.” “Ningú viu per a ell mateix/ sigui home, ocell o peix.” “Qui confia en la victòria/ llegeixi llibres d'història.” “Les coses que més desitges/ no les deixis mai a mitges.” “Ni som dòcils com ovelles,/ ni fulgurants com estrelles.” “La persona que murmura/ és igual que un gos d'atura.” “Darrere del llamp ve el tro/ i això és el calumniador.” “La Balanguera misteriosa/ ni patriotera, ni pretensiosa.” “Se'n va anar quan era clar/ i així i tot va ensopegar.” “Aprenent dels ensopecs/ es fan homes els marrecs.” “Des de la mort del fillol/ el meu amic és el dol...”
Temps abans havia escrit: “Amor: vet ací el secret. L'amor és l'única llei. Hem d'estimar perquè hi hagi justícia, i la bondat sigui patrimoni comú. No estimem perquè les coses són justes, sinó perquè ho puguin ser... Sense amor no hi ha bondat. El valor de totes les coses prové del nostre desig. És doncs l'amor que fa bones les coses i bona la vida. Estimar, finalment, és fer el bé. I el bé sempre està per fer.”
Qui ha estat el net de pecat que li ha tirat la primera pedra...?
